Joan Margarit
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
| |
| |
Margarit
piensa -contra Heráclito- que sí podemos bañarnos
dos veces en el mismo río, porque podemos esperar y perder los
mismos trenes. (...) Estos y muchos temas que brotan en sus poemas,
y que son esenciales para dibujar los planos de la existencia humana,
adquieren en su lenguaje esa forma singular que ofrece la propia y entrevista
experiencia. (Emilio Lledó: “Lenguaje, poesía, y amor” en la presentació a Madrid d’Estació de França) |
Potser
la poesia és l’esquer il•lusori d’un impossible
retorn, però hi ha un moment, que em sembla tenir ben a la vora,
en que això es fa molt més palpable, en que el temps pren
una altra significació més aguda i punyent. En que la
Mort és ja també, i sobretot, els morts. I així
com d’entrada vaig connectar, més que res, amb el Margarit
més “civil” d’alguns poemes del vell Hekatònim
o de la secció Podria ser la pàtria, ara arrenco de la
meva antiga –cega- indiferència la meravella del poema
VI de Vell malentès o capto al vol uns versos de l’Edat
roja. I, com la inesperada sentida de la pluja, en el molí dels
ossos, em pren, de sobte, la fosca melangia de Joan Margarit.
(Maria Mercè Marçal: “La fosca melangia de Joan Margarit”, a URC, primavera-estiu 1991) |
Margarit,
tot i que empra molts recursos narratius, és un líric
profund. I sincer. (Josep Faulí, “Novetats i confirmacions en un Joan Margarit antològic” a l’Avui de 11-9-1997) |
Merece
la pena obsevar con cuidado las relaciones de poesía y vida en
los libros del poeta catalán Joan Margarit, porque en esta relación
compleja está la columna vertebral de su obra.(...)Cien poemas
nos ofrece el itinerario de uno de los mejores poetas catalanes de las
últimas décadas. Luis García Montero, “La poesía habitable de Margarit”, El País, 1-11-1997) |
Quan
el sentit comú no és un obstacle per a la poesia, quan
la meditació no és incompatible amb el geni i la inspiració,
sorgeixen poemaris com Estació de França. (...) Dotat
d’un lirisme poc comú, (Margarit) és un artista
que capta com pocs l’essència de l’instant i la transmet
amb una envejable immediatesa. (Ramón Andrés, El Periódico, 7-5-1999) |
Margarit
encara el poema amb la sobrietat habitual de la seva obra, sense tremendisme,
i és de ser elegant d’on n’extreu ser contundent
(...). Margarit no invoca destins tràgics, no busca culpables,
no aixeca la veu ni en la forma ni en els conceptes; és, en aquest
sentit, un poeta racionalista. (Miquel de Palol, El Mundo, 15-4-2002) |
(Poesia
amorosa completa) És un recull que trenca amb dos tòpics
poètics tradicionals: el que relaciona l’amor amb la joventut
i el que el contempla des de l’angle de la, diguem-ne, sorpresa
eròtica. També trenca amb el tòpic del “llibre”,
dissolt aquí en una coherència superior, la de l’obra,
que, en el cas de Joan Margarita, com en el dels millors poetes, sembla
biografia. (Pere Rovira, Avui, 10-5-2001) |
La
de Margarit es una de las propuestas de primera magnitud de los últimos
veinte años. (...) Una de las mejores cualidades de Joan Margarita
es la capacidad de conseguir que una poesía tan ligada a su biografía
resulte compartible y que los descubrimientos y las perplejidades resultantes
del acto poético alcancen a suscitar los del lector. (Francisco Díaz de Castro, El Mundo, 16-5-2001) |
Ya
sabemos que la literatura es una lucha a muerte contra la muerte, pero
yo hacía mucho tiempo que no leía un libro donde esta
verdad resultara tan visible. Tan aterradoramente visible, diría. (Javier Cercas, “La primera muerte” (Dominical deEl País 25-8-2002) |
La
poesia de Joan Margarit és una poesia substantiva i és,
també, una poesia profundament musical. Dic que és substantiva
tant perquè s’esforça a expressar només l’essencial,
i a fer-ho d’una manera senzilla, com perquè conté
molt pocs adjectius, però sempre intensos i precisos.
(Miquel Martí i Pol, La Vanguardia, 11-3-1986) |
La
producció de Joan Margarit sol tenir dues estructures en aparença
diferents: llibres teixits a l’entorn d’un tema únic
(...) o el recull de poemes aïllats(...). La dona del navegant
i Llum de pluja en són, respectivament, dos exemples excel•lents.
Edat roja n’és una síntesi estremidora. (Francesc Parcerisas, El País, 18-10-1990) |
Uno
de los mejores, si no el mejor, poeta catalán vivo. Luis Antonio de Villena, El Mundo, 30-5-1998) |
Joan
Margarit es un poeta que bien hubiera podido darse en italiano, francés,
inglés, portugués o castellano, y su calidad hubiese sido
siempre muy alta: su catalán bruñido, claro y directo,
le sirve de mágico y veloz transporte para expresar el contenido
de cada uno de sus poemas, logrando siempre el equilibrio compositivo
más adecuado, que suele encerrar muchas veces un elemento de
sorpresa y que sacude y emociona al lector, y a mí, que confieso
que es uno de mis poetas preferidos. Lean Primer amor.
(José Agustín Goytisolo, “21 poetas catalanes para el siglo XXI”, Ed. Lumen 1996) |
| |
