Els primers freds

BRINDIS

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

 

JAZZ

Una nit vàrem dur-lo amb nosaltres
al seu primer concert.
S’estava tan quiet entre tu i jo.
La llum dels focus va deixar tot sols
el saxo i el piano. Dins l’ombra, en els ulls tímids
tenia el centelleig dels instruments.
La raó més profunda de la música
l’abrigarà de la desemparança.
Li quedarà l’escalf de la germana morta.
La nostra companyia. En qualsevol concert.

 

UNA ESTRUCTURA

Quan jo era un home jove
vaig construir una cúpula de ferro.
Fa uns mesos que la van enderrocar.
Vista des d’on s’acaba, la vida és absurda.
Però el sentit li arriba del perdó.
Cada vegada penso més sovint
en el perdó. Ja visc a la seva ombra.
Perdó per una cúpula de ferro.
Perdó per als que l’hagin destruït.

 

IDENTITAT

Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.

 

VOLDRAN QUE ET MORIS

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t’estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l’amor.
La lògica implacable de la mort.
L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.

 

NOCES D’OR

Dona que enamores
amb una passió de cabells blancs el temps
i que mantens la teva pulcritud
freda de blau d’hivern.
L’amor és ara aquesta intel·ligència
d’una mirada eròtica i amable
que ja no necessita mentir més.

 

Del pati a nord que acaba sent la vida,
n’has fet aquest jardí.
Íntima Venus meva,
silenciosa sensualitat
de la força que té el nostre record.
Només el sexe escalfa.
Hi ha llàgrimes que són les més ben protegides.
Llops i voltors les guarden.

 

Fragments

Des de quin lloc obscur a dintre meu
dues garses s’envolen en silenci?
Érem joves, anàvem en un cotxe
i, en sortir d’un revolt,
les vàrem veure allí, damunt l’asfalt,
picotejant amb fúria un gos mort.
Just a l’últim instant i sense pressa,
van alçar el vol obrint els elegants
plomatges blancs i negres.
No vam dir res –tu estaves conduint
i vas fer un gest de repugnància.

 

No ho he oblidat mai més. Si et miro,
encara al fons dels ulls, amb lentitud,
dues garses s’envolen en silenci.
Estimo el que ens queda:
aquest vol nupcial i la carronya.

 

LA CADIRA DE RODES DE JOSÉ EMILIO PACHECO

Camino al costat de la cadira
que algú empeny, maldestre.
Mèxic. Sortint junts de l’hotel, la roda encalla.
¿Has vist, Joana, com m’he ajupit
a obrir els reposapeus
i li he posat les cames al seu lloc?
Tota la vida amb tu ha tornat de sobte,
i no vull tornar a alçar-me perquè ets tu
a qui estic ajudant.
M’has vist maniobrar en pujar el graó?
Has recordat quan t’empenyia
en la teva cadira i tu anaves confiada?

 

Vaig començar en present aquest poema.
M’arriba a Barcelona la notícia.
Ell és, ja, amb la Joana.
Ara dues cadires de rodes buides
s’estan fent companyia
mentre, a les dues bandes de l’Atlàntic,
un present que és ventós i sense oblit
colpeja cada dia menys retòric.

 

Aguascalientes, amb Cristina y José Emilio, 9 de novembre de 2013.
Sant Just, 16 de febrer de 2014.

 

CONEIXEMENT

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

 

DIES DE 1948 AL TURÓ-PARK

Alt, de maó vermell, el bloc de pisos,
al darrere, on donava casa meva,
tenia molta llum: s’obria a la malesa
dels solars del suburbi i dels afores.
Al davant s’estenia el parc i l’ordre
del seu misteriós verd fosc urbà.
Sempre, d’aquell darrere
m’ha espantat un ermot amb massa llum.
Com una al·legoria del país
devastat on vaig néixer. Del davant
m’ha espantat acabar sent un intrús
a un parc bellíssim sense haver estat mai
un romàntic anglès de classe alta.
Esplendor i adustesa són mala simetria.
A vegades m’agrada tornar al parc.
Allí vaig descobrir que, per ser lliure,
els que t’estimen no han de saber on ets.

 

VISITES D’OBRA

Durant tants anys he començat el dia
en l’ordenat desordre de les obres.
Davant de casa en comencen una.
La contemplo amb freqüència,
recordo com s’anava fent de dia
entremig de l’estrèpit
dels discos en tallar planxes d’acer
i el so ultratjant que té el martell mecànic.
Perforar i trencar per construir:
aquesta música contemporània
de la destrucció justificada.

 

Després de la visita
buscava un bar on estar sol, salvat
del soroll però dintre del soroll,
amb l’àngel gris d’una estructura als vidres.
El cel de formigó en els suburbis,
humit, sempre endurint-se, tot el ferro
rovellat, laboral, una tendresa
que sento encara quan pedrega el temps
als vidres de la meva intimitat.
La vida acaba com comencen les obres:
perforar i trencar per construir.
Una destrucció justificada.

 

LA PART MÉS FOSCA DEL CAMÍ

He baixat al jardí de matinada,
i, com puntes de llança, les estrelles marcaven
el setge llunyà, exacte, de l’oblit.
Quan he sortit al fred dels arbres,
una guineu, en veure’m, s’ha aturat
damunt la gespa ombrívola.
Tots dos immòbils,
per uns instants ens hem estat mirant
i després, sense pressa, se n’ha anat
cap a la part més fosca del camí.
He vist en els seus ulls el misteri dels meus
i penso que també alguna vegada
he entrat creuant la gespa una nit
en un altre jardí on he sorprès
amb la meva mirada uns altres ulls.
Alguna cosa es busca. Pel que en sé,
només la dignitat.
La de la vida mentre se’n va anant
cap a la part més fosca del camí.

 

AMOR I AUTORITAT

Anava brut de taques de greix negre
de tallers i motors. Tenia els ulls
lluents però tan foscos com les taques.
En trobar-nos a algun carrer del poble
m’acorralava tot amenaçant-me
amb la brutalitat del seu somriure
i em prenia el que fos el berenar,
uns cromos, un quadern.
Viure podia ser humiliant.
Mai no vaig delatar-lo:
la seva força em va descobrir l’odi.
No confiar en cap autoritat.
Ni en cap autoritat, ni en cap amor.

 

LLUNY

Un gos abandonat va carretera enllà
buscant l’esclavitud en el perill.
Panteixant, al capvespre, li queda encara força
per bordar els primers fars, que l’enlluernen.
La carretera passa vora el mar
en una costa abrupta.
El món pot ser bellíssim
però ha de portar inclosa l’humiliació.
Somiar no és res més que buscar un amo.

 

L’ÈPOCA GENEROSA

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

 

BARCELONA

Aquest nom és encara un refugi.
La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.

 

VINC D’ALLÍ

Visc en ciutats amb edificis alts,
inclinats, al biaix i que exhibeixen,
sumptuosos, la força del perill
i de la insensatesa.
Titani i vidre reflectint els núvols.
Però la vida són també bastides,
uns humils esquelets per anar amunt.
Com un traïdor de Shakespeare, l’opulència
planeja sempre un crim.
I jo sóc una carta mal escrita
pels qui van obrir pas a l’aigua fins als horts.
Vinc d’allí. El que hi hagi en mi de noble
no pot venir d’enlloc més que de la pobresa.
La que amb humilitat treu la bastida
d’uns murs ben rectes, verticals i clàssics.
La que amb l’aixada va apartar la terra.
L’he coneguda. Sé què és.
Mai no la confondré amb tot allò
que hi ha de miserable en l’opulència.

 

AMISTAT DE TARDOR

S’han fet tan grans els arbres del jardí
que ens donen la mesura del passat.
De com ja no el comprenc, des de tan lluny.
De com és tan bonic en la distància
esperar algú que no ha de tornar mai.
El xop més alt ha deixat caure
el seu túmul de fulles, que ha anat cobrint la gespa.
Amb paciència, les hem recollit sempre.
En silenci el sol,
que ara deixen passar les branques nues,
entra a la cambra i il·lumina el terra.
El tou de fullaraca no el remou més que el vent,
o bé els senglars, alguna matinada.
Les fulles, aquest any, no les recollirem.
Ens consolen daurats reflexos d’un desordre
que s’endinsa en la greu comprensió de l’hivern.

 

ESTIMAR ÉS UN LLOC

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

 

DIGNITAT

Si la desesperança té la força
d’una certesa lògica,
i l’enveja un horari tan secret
com un tren militar, estem perduts.
El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.
L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.
El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
És la llengua en la qual escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons se salvaran.

 

Principis i finals

Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.
Però, entrant en les coves dels adults,
em van caçar i vaig començar a parir
els fills d’un home estúpid i cregut.
Ara m’empleno el vas sempre que puc
i ploro si recordo un vers de Keats.
Una no sap, de jove, que cap lloc
no és el lloc on podrà restar per sempre.
També s’estranya quan no arriba mai
aquell o aquella en qui trobar descans.
Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.

 

Saturn

Vas estripar els meus llibres de poemes
i els vas llançar al carrer per la finestra.
Els fulls semblaven papallones rares
que anaven planejant damunt la gent.
No sé si ara podríem explicar-nos,
dos homes vells, cansats i decebuts.
Segurament que no. Deixem-ho així.
Volies devorar-me. Jo, matar-te.
Jo, el fill que vas tenir durant la guerra.

 

Últim passeig

Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.

 

La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.

 

Un pobre instant

La mort no és més que això: el dormitori,
la tarda lluminosa a la finestra,
el radiocasset a la tauleta
-tan aturat com el teu cor-
amb les cançons cantades ja per sempre.
L’últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s’acabi.
Saps quin concert és el proper, Joana?
Sents com juguen els nens al pati de l’escola?
Després d’aquesta tarda,
saps com serà la nit, la nit de primavera?
Vindrà gent.
I la casa encendrà tots els seus llums.

2 de juny del 2001

 

AMANTS AL METRO

El trajecte es bressola en ell i ella:
grassos, prop dels cinquanta, i amb la roba
desolada de tan posar-se i treure’s.
Dins el túnel s’acusa la indigència,
una ànsia alcohòlica, un aire
que just comença a ser deficient.
Ella li ha començat a fer petons
i a acariciar-lo amb turpitud
mentre va murmurant-li a l’orella.
Els dos somriuen ensenyant les dents,
desordenades com ocells a l’alba.
El tren arriba a on baixen: rere seu,
amb un rebuf, les portes s’han tancat
i ja ningú somriu, i els sotracs
marquen el ritme de les ments com llops
que van buscant des d’on tornar a estimar.

 

Mare Rússia

Era l’hivern de l’any seixanta-dos:
el llum encès en el capçal del llit
no s’apagava fins a ser esvanit,
a l’alba, per murmuris de clarors.
Tolstoi va ser incansablement llegit:
mentre en algun badiu bordava un gos,
jo imaginava, al bosc, un fabulós
passeig en els trineus sota la nit.
Va nevar a Barcelona, aquell hivern.
Calladament ens van embolcallar
els flocs de neu com una gran vitrina,
i, en arribar el bon temps, amb el desgel,
tu ja tenies per a mi, Raquel,
el rostre clar d’una Anna Karenina.

 

La lluna grisa

Lluna de l’Anna
era la mort
en la barqueta
del seu bressol.
Lluna de draps
damunt la Mònica,
lluna malalta
que duc penjada
de la memòria.
I ja sortia
la lluna estranya,
equivocada,
de la Joana.
A on m’esperes,
lluna enrunada
com el meu pare?
Són moltes llunes
d’un mal viatge,
però pagades
per les felices
llunes romàntiques
de Tenerife,
els clars de lluna
-que no esperava-
dels cinquanta anys,
les nits d’amor,
llunes de te
rere el turó
fosc de Forès.
De tantes llunes
deixa la vida
en la mirada
la lluna grisa.

 

Fill a l’hivern

El tren va deturar-se abans de l’alba
a la deserta estació.
Vam caminar sentint l’aire gelat
per uns foscos carrers sense ningú
fins que el primer cafè va obrir els seus llums.
Allí vam esperar que fos de dia
i que ens obrissin la Maternitat.
En una matinada vam ser rics:
encara podem veure dintre nostre
com surt el sol entre carrers estrets
i els bressols en filera a la penombra.
Avui aquell infant
és un músic de jazz. Mentre l’escolto
tocant el saxo a un club de Ciutat Vella,
al fons de l’escenari s’il·luminen
els vidres entelats d’un tren nocturn
o d’un cafè de l’alba: la llum tènue
que es manté encesa allí on va començar
tímidament el nostre amor per ell.

 

Riera

Canalitzada i seca,
va per fora del poble fins al mar
amb el terra i els murs de formigó,
ampla i blanca a la llum de la lluna.
Les vores, sobre els murs, entre les canyes,
són plenes de ginesta i de fonoll.
De tant en tant, la fosca perfumada
l’adornen en silenci les finestres
enceses entre els horts.
Per la riera vaig fins a la platja.
Ni carrers ni camins, només l’amplària
nua i abandonada esperant l’aigua
furiosa i brutal de les riuades.

 

Ser vell

Entre les ombres d’aquells galls i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar els infants contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m’estimaven.
Tan pobres que al final d’aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s’ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.

 

Encontre a Mèxic

Potser per retrobar-se cal estar
a milers de kilòmetres de casa.
Ara parlem en aquest vell convent
transformat en hotel: hi ha encara als ulls
de la dona la por d’aquella nena.
Són secrets de família,
els monstres d’aquells contes de la infància.
Un conte que no vam saber explicar-li,
o un conte que no va voler sentir.
La vida és feta d’una sola por
i moltes covardies,
i, doncs, per retrobar-se, cal estar
a milers de kilòmetres de casa.
Tot s’allunya: també aquesta ciutat.
Tornaré, diu la veu darrere meu
dins l’autocar, sortint per un suburbi
de tallers d’automòbil i barraques.
Ha de ser una veu jove per dir això,
perquè jo mai no tornaré a Morelia.

 

Somni d’una nit d’estiu

Hem aturat el cotxe
vora un mur de xiprers.
Fa trenta anys que vivim junts.
Jo era un jove inexpert i tu una noia
desemparada i càlida.
L’ombra de l’última oportunitat
està ocultant la lluna.
Sóc un vell inexpert.
I tu una dona gran desemparada.

 

L’alba a Cadis

Un oceà emboirat davant l’hotel.
Les llargues línies d’escuma grisa
dibuixen una barra d’arrecife
davant la balustrada de la platja.
He sentit el teu nom pronunciat
pel llenguatge del mar. Diu que te’n vas.

 

Planejant damunt l’aigua ho repeteixen
les solitàries cigonyes negres.
No sabré mai què és el que saps de mi,
ni en quina veritat hem estat junts,
ni si hi serem per sempre. No pot ser
un mal dolor el dolor que ve de tu
per aquest tèrbol mar. Desembre. L’últim
desembre amb tu. Després buscar
dintre de mi la teva veu perduda.

 

Garota

Sota l’aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre,
ni perles, la bellesa no m’importa:
sóc un guerrer de dol que, amb negres llances,
s’amaga en una escletxa de la roca.
Viatjar és arriscat però, a vegades,
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen, maldestre, les onades.
En el mar perillós busco la roca
d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa, sense risc, la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu, la fosca: la seguretat.

 

No hi ha miracles

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d’octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t’estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d’una dalla.

 

Sonet a dues ciutats

Le rouge pour naître a Barcelone, le noir pour mourir a Paris.
Leo Ferré: Thank-you, Satan

Hôtel de l’Avenir, l’última nit:
París ens mostra el seu capvespre als vidres.
Quina sort acostar-se amb un somrís
als seixanta anys, la Porta de les Liles.
Quina sort no haver estat un home trist,
ni tu una dona trista. Les ferides
ens han anat fent durs i compassius.
Quina sort aquest fill. Les dues filles.
Quina sort poder veure rere els vidres
una ciutat que no existeix, la nostra:
Ferré canta Verlaine, la pluja posa
reflexos roigs i negres a la nit.
Roig per haver nascut a Barcelona,
negre pels trens nocturns cap a París.

Pietat

El temps entre dos trens. S’hi ha acostat
buscant aquella guerra de la infància.
És patètic provar de conversar,
als cinquanta, amb el pare de vint anys.
Vora el vell riu fangós de la batalla,
gronxa herbotes el vent davant la làpida.
És una jove eternitat passant
com les aigües de l’Ebre, lluny de casa.
La tarda va tornant-se una campana
amb ocells foscos per camins de canyes.
Li va deixar un passat petit i gris,
acabat per la bala d’algun màuser.
De sobte, descobreix que està plorant
com un pare a la tomba del seu fill.

 

Dona de Primavera

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d’un vers.

 

MUSEU DE L’HOLOCAUST, JERUSALEM

Vaig entrar dins la fosca dessota la gran volta
on totes les llumetes dels nens morts
tremolaven igual que un cel de nit.
Una veu recitava, interminable,
la llista dels seus noms, una pregària
tan trista com cap Déu no ha escoltat mai.
Vaig pensar en la Joana. Els nens morts
són sempre dins de la mateixa fosca
on els records són llums i els llums són llàgrimes.
Sóc massa vell per no plorar per tots.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
només un llampurneig a un bassal d’aigües brutes.
La sala dels nens morts és dintre meu.
Sóc massa vell per no plorar per tots.

 

El dic

Hi ha un home dret davant la dàrsena.
Després del temporal, assumides les pèrdues
i ja amarrats els grans dolors erràtics,
el millor lloc per esperar és el port.
El port és com ell ara: dintre seu,
enormes, reposats, el mar i els barcos.

 

El Banquet

Amb els fèmurs trencats pel pes de noranta anys,
malfiada i golafre, la sogra ens vigilava,
i el covard del meu sogre, sota l’obesitat,
en deu llengües callava. El meu fill, amb un pou
fred i fosc al seu cap, s’atipava
davant de la televisió.
El meu germà es matava, engreixant-se i cridant
procacitats vulgars a les tovalles blanques.
Dissecats, els meus pares, muts de tant odiar-se,
duien la soledat terminal a la cara.
Era un banquet moral, repugnant i fantàstic.
Amb la nostra amistat salvada del naufragi
somrient em miraves,
però tants anys de monstres han estat implacables.

 

Càlcul d’estructures

Ara aquesta ciutat ja no ve amb mi,
al meu costat, per fer-me companyia,
ni m’empara del vent i de la pluja.
Allò que vaig pensar-me que apreníem
-els temples grecs, el càlcul d’estructures-
quan la Diagonal creuava els camps
i jo era estudiant d’arquitectura,
és un ofici de paletes morts
i fonaments de boira. També ella,
la noia càlida que em va estimar,
s’ha convertit en la desconeguda
que, en la fotografia d’un jardí,
miro ageguda i en vestit de bany.
Batega rebel·lant-se un desig trist,
i busco rastres d’algun altre amor
en el camí que, entre les cames nues,
encara em du, cansat, cap al meu somni.

 

Així és com vaig entrant en la vellesa:
al principi no sembla haver-hi canvis,
com una barca que ha apagat els llums
i el motor en la nit, quan entra a port,
però que dins la fosca continua
relliscant en silenci per les aigües.
Ara, malgrat saber que recordar
el sexe en solitari és morir sol,
resseguint el cos d’ella ja perdut
calculo la meva última estructura.

 

GENT A LA PLATJA

La dona aparca el cotxe a un carrer vora la sorra.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després, agafa el noi,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
S’aparta uns quants cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla,
va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns quants metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l’agafa
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a buscar el para-sol i la cadira.

Els últims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.

 

HAVENT SOPAT

Sento trucar a la porta i vaig a obrir,
però no hi ha ningú.
Penso en els que m’estimo i no vindran.
No tanco i mantinc la benvinguda.
Amb la mà al marc, espero.
La vida va afermant-se en el dolor
com les cases damunt dels fonaments.
I sé per qui demoro deixant el feix de llum
hospitalari en el carrer desert.

 

UNA DONA GRAN

Ha llegit totes les novel·les
que parlen de parelles o de mares i filles.
Novel·les d’amor, doncs.
No creu ni en l’ombra de Déu,
no creu en res enllà de les persones.
Quan m’hi acosto amb el meu cinisme,
m’escolta i s’entristeix. M’he adonat
com la desitjo encara, però ella
té el meu amor lluny de la passió,
potser per tanta mort, per una vida
plena però difícil: a vegades
brutal de plenitud. No l’he entès gaire
i no sé gaire el que ella ha entès de mi.
Però hi ha una emparança per als dos.
I tinc un privilegi: duc escrit
en la mirada el seu poema.
Jo no sabria escriure’n cap així.

POESIA

Com Sísif, no conec la meva roca.
La pujo al més alt. Cau fins a baix de tot.
torno a buscar-la, és pesada i aspra,
i malgrat tot, l’escalfo entre els meus braços
mentre torno a pujar-la al més alt.
És una estranya infelicitat.
Penso que és més cruel
no haver trobat cap roca que pujar
així, inútilment. Per amor. Al més alt.

ES PERD EL SENYAL

De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent-se el senyal.
Sense cap pietat pel que has estat,
perquè la pietat és massa breu
no dóna temps a construir-hi res ,
sents el convenciment d’estar vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altra música.
La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

 

RAQUEL

Van ensenyar-te a fer-ho tot ben fet.
Jugant, obedient, t’acostumaves
als llocs segurs que un dia et fallarien.
L’ordre és tan perillós com el desordre,
són les cambres tancades de la infància
i alhora els corrents d’aire, els cops de porta
en una casa on ja no hi ha ningú.
Amb un somriure tímid véns de lluny,
des del teu món tranquil en blanc i negre
amb la mare i l’estufa de carbó
en una galeria amb vidres prims
per on fugia l’escalfor d’un temps
cap al fred del cel blau d’un pati d’illa.
Vas anar acostumant-te
a no confiar en tu. A no saber
què havies fet mal fet perquè ara retornés
amb paraulotes que no havies dit
i gestos de menyspreu que no eren teus.
Has estimat molt bé,
però la vida, quanta mort ha dut
als teus ulls durs que ara han tornat
a transmetre la tímida tendresa
d’aquella bona nena en blanc i negre
que va aprendre-ho a fer tot tan ben fet
per salvar el nostre amor tants anys després.

 

TANCANT L’APARTAMENT DE LA PLATJA

Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet,
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l’hivern sola i escoltant el mar.

 

PENÚLTIM POEMA A LA MEVA MARE

Acabada la guerra, jugàvem al carrer.
En sentir un avió sorties a buscar-nos
fins que el seu so es perdia enllà dels núvols.
Són les ruïnes d’aquell lloc segur
que hi havia a la infància.
Una vegada em vaig llevar
de matinada, estaves a les fosques,
asseguda a la taula de la cuina
igual que una gavina dins l’escletxa
d’una roca durant el temporal.

Només veig la llumeta d’una casa
que ja no hi és,
però que em fa sentir menys malaurat.
Fins que el perill es perdi a l’horitzó.

 

NO ERA LLUNY NI DIFÍCIL

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

RELAT DE MATINADA

Està plovent damunt la plaça buida.
Hi ha un taxi solitari a la parada.
Té el motor apagat i fa molt fred.
S’obre una porta, un passatger mullat,
cansat, de mal humor: dóna una adreça.
Quan se salta un semàfor, l’escridassa.
El taxista, girant-se, ha murmurat:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
El passatger, callat, s’enfonsa en el seient.
Avançada la nit, en pujar un grup
de passatgers de gresca, ell els diu:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
Tots ens hem de morir, han contestat,
entre bromes pesades i riotes.
A l’hora de plegar, ja en el garatge,
s’acosta a la cabina de la ràdio:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
La dona amb ulls rogencs de cansament
li diu que sí i alhora atén les veus
que surten amb sorolls de l’emissora.

Aquest, de fet, és un relat de Txèkhov.
Allí és un cotxe amb un cavall, i neva.
Sé que el taxista no podrà dormir.
La mort, és dins el puny que alça la vida?
O bé, és la mort el puny on som tancats?
En el relat de Txèkhov, al cotxer
li quedarà el cavall per explicar-li
que se li ha mort el fill. De sobte ho sento
dins meu, i que la por s’està gelant,
i encenc un foc per escalfar-nos tots,
el taxista, el cotxer, jo i els meus morts,
tu que m’estàs llegint
i Txèkhov, i tots junts veiem com cau
la vida, com la neu, en soledat.
Un tren nocturn envernissat de rosa
creua els camps d’oliveres a l’albada.
Aquí acabo, cansat, amb son, i alhora
misteriosament feliç, aquest poema.

UN VELL PASSEJA

Duc tots els anys que fa que vivim junts
com un abric pesant en una nit d’hivern:
abriga tantes hores de dolor.
Mentre la fosca es glaça esperant l’alba,
hi ha uns fars que passen lluny. Cap assassí
em pot fer por si duc l’abric gruixut
dessota el qual amago aquest amor
de canons retallats.
Sento el poema dins l’estómac:
una gana que em salva de la mort.
Hi ha tanta fosca dins de cada màniga
que ara les mans, artrítiques i fredes,
són un oblit o bé una despedida.

AMOR I SUPERVIVÈNCIA

Destruït el passat, sempre intentem
reconstruir-lo, com a un casalot.
Però no hi viu ningú. No hi ha ni la litúrgia
que té de matinada l’autopista.
Comprenc ja poques coses d’aquells dies.
Queden els resultats. Durs a vegades.
Una casa de nines i l’escalf
que ocultaven la teva soledat.
Ferides lletges sota benes blanques.
Camino sota llunes impecables
que van lluir en la teva infància,
sento un ordre de contes d’adormir-te.
Penso en la dignitat d’aquella nena
deixant a la germana –tan més feble
el seu lloc de princesa. No hi ha errors
que puguin arribar sense adonar-nos-en
tan lluny com els comesos amb la infància.
Si no sabessis quin amor sóc jo
i si jo no sabés l’amor que ets tu
és que hauríem perdut la nostra estrella.
Encara que ja fa molts anys que ignoro
les teves pors, les teves esperances
quan ets sola a la cambra d’un hotel,
i que no sabré mai quins dels meus rostres
escolliràs un dia en recordar-me,
de sobte sento que hem sobreviscut,
sense carícies, a un abandó.

BANDONEÓN

L’harmònium litúrgic de carrer,
l’orgue alemany més pobre,
va embarcar amb els emigrants,
que el van portar als bordells de Buenos Aires.
Igual que un capellà que ha apostatat,
allà va arrossegar-se per històries
de soledat i de melancolia.
Sempre he estimat els tangos, que escoltava
quan era un nen, les tardes de diumenge,
amb el pare i la mare que els ballaven
amunt i avall pel passadís de casa.
Són la veu d’una èpica perduda,
amb el bandoneón arrossegant
lletres que parlen dels amors culpables.
Els qui ballaven en el passadís
ara ja són dintre d’un tango.
Misteriosament feliç el cantusseja
un vell provant un pas de ball en atansar-se,
amb un somriure, a la Desconeguda.

RETORN

La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest petit abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmament.
Sento remors de bèsties creuant el sotabosc.
Els arbres, l’horitzó: tot és en ordre.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
Però no té ja aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d’escombraries, les estrelles.

SHOSTAKOVICH. SIMFONIA “LENINGRAD”

Recordes? La Joana havia mort.
Tu i jo anàvem en cotxe cap al nord,
fins a l’apartament davant del mar,
i escoltàvem aquesta simfonia.
Vam començar el viatge
un matí lluminós. Dins de la música,
el dia era de murs coberts de gel,
ombres de vianants amb sacs mig buits
i trineus amb cadàvers sobre el llac.
Com una pista d’aterratge al sol,
l’autopista fugia i, rere els sons,
s’estenia la boira dels obusos
i l’empremta dels tancs damunt la neu.
Era un matí d’or blau de juliol
llampurnejant en el cristall del mar.
En els metalls i cordes ressonava
la glòria, que sempre és en passat,
rebutjant, sempre rebutjant, la vida.

De nit només quedava la remor
de les onades sota la terrassa.
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,
rugia el temporal de neu i ferro
que es desferma quan passa full la història.

LES NOIES

El record necessita dir algun nom
per conviure amb allò de què té por.
Pensa en ella: la va començar a perdre
en abraçar-la la primera nit.
L’home trenca el passat com una guardiola
i a dins no hi va trobar res més que fosca.
En els ossos del temps no hi ha tendresa.
Els llocs ja no existeixen.
Les noies ja són velles o estan mortes.

HOTEL ANDORRA PARK

L’home llegeix l’insomni al vidre fosc.
Aquí, on després van construir l’hotel,
aquell noi va amagar sota una pedra
una carta d’amor i va fer un mapa,
el veritable mapa d’un tresor.
Però el tresor era una covardia:
el que no s’atrevia a dir a una noia.
La seva última carta d’amor,
aquesta sí que va donar-la en mà.
Llavors la covardia o el menyspreu
–no ho sabrà mai− venia d’una dona.
Va arribant l’alba als vidres de l’hotel
com un vaixell de guerra.
Cap dona no es recorda de cap carta.
Els núvols presagien fred i neu.

AVANÇAR DINS UN CONTE

Sobre el bosc en silenci cau la neu,
una manta gruixuda que no escalfa
la miserable multitud de roures.
Ben abrigat, el creuo caminant:
on hi havia el camí ha quedat cobert
i no queda més rastre que els meus passos.
Em trobo un niu caigut, un niu molt gran,
com si fos el bressol d’un infant mort.
Ara, per tornar enrere necessito
les pròpies empremtes, però cau
la neu i va esborrant-les en silenci.
Un cop de vent aixeca un remolí
i el niu va arrossegant-se, rodolant
per un temps mut i fred, sense camins.

CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

 

ELS MORTS

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

 

Aquest poema s’estructura al voltant d’un joc infantil que, pel que he pogut comprovar, deu ser gairebé universal. Un nen o una nena es col·loca de cara a una paret i els altres a certa distància, mirant cap a aquesta paret. El qui para colpeja tres vegades amb els palmells la paret mentre diu: un, dos tres: pica paret. Aquesta frase varia segons els llocs. En castellà sol ser uno, dos tres: al escondite inglés, o bé uno, dos tres: chocolate inglés, o uno, dos, tres: pajarito inglés. A Mèxic diuen: Estatuas de marfil: uno dos y tres. ¡Aquí! Mentre es donen aquests cops, cada nen o nena avança cap a qui colpeja la paret, que, en acabar, es tomba ràpidament. Si veu algun dels qui han avançat encara en moviment, aquest queda fora del joc, que continua fins que algun dels qui avancen toca l’esquena del qui colpeja la paret.

PASSANT PER DAVANT DEL TERRAMAR

Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós
on vaig escriure el llibre Mar d’hivern.

Trenta anys després, quan faltava molt poc
perquè ella morís, vam ser-hi junts:
ja estava despintat, amb les baranes
fetes malbé pel mar, i la moqueta
gastada als llocs de pas.

Però la vidriera es mantenia
en les cambres, encara sumptuoses,
separant el saló del dormitori,
feta amb grans vidres dobles i glaçats,
i, apressades entre ells, espigues, flors.
En la meva memòria romanen
així aquells dies que vam viure junts.
Potser tornis amb ella al Terramar,
diu aquest mirall blau de l’horitzó.
Els vells no busquem pas la veritat.
Tota certesa no és res més
que una ferida inútil.

SEGURETAT

Els paletes a l’alba fan un foc
amb restes d’encofrats.
La vida ha estat un edifici en obres
amb el vent al més alt de les bastides,
sempre de cara al buit, perquè se sap
que el qui posa la xarxa no té xarxa.
De què serveix haver repetit tant
paraules com amor?
Pobres bombetes a un final de línia,
s’encenen els records. Però no vull
que ningú em compadeixi: em repugna
aquesta forma fàcil del menyspreu.
Necessito el dolor contra l’oblit.
Una foguera encesa amb uns fustots
davant de la bastida és el que sóc:
una petita resplendor
que, sigui el que sigui ser jutjat,
ningú ja no em podrà negar mai més.

PERDIU JOVE

S’arraulia en un solc i, en agafar-la,
he sentit com si fos la teva mà en la meva.
Duia taques de sang seca en una ala:
els petits ossos, com barnilles,
eren trencats per la perdigonada.
Ha provat de volar, però amb prou feines,
l’ala penjant, s’ha arrossegat per terra
fins a amagar-se rere d’una pedra.
Encara sento l’escalfor a la mà,
perquè un ser fràgil va donar sentit
a cada un dels meus dies. Un ser fràgil
que ara també és darrere d’una pedra.

 

AUTORETRAT AMB MAR

És aquell nen callat que juga sol.
S’està darrere d’aquests ulls de vell,
resisteix l’envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
i els crits dels cossos nus i rovellats
entrant en l’aigua freda i transparent
de la platja de còdols. Té vergonya,
va d’un a l’altre amagatall dels contes.

Dorm dintre meu, perduda criatura:
dorm dintre meu en una nit de reis
on volen en silenci les escombres
i els llops deixen petjades en la neu.
A fora el cel s’emplena d’albercocs
i el mar blau fosc de prunes es desfà
damunt dels negres ganivets de roques.

Aquest estiu d’alcohol gelat als ulls
sento la meva vida negra i groga
com la polpa d’un fruit que es va podrint
al voltant del pinyol de la memòria.
Amaga’t dintre meu, perduda criatura.
Dins de mi, protegida del migdia,
recita la rondalla del nen gris
i de la miserable bicicleta
que munta el trist ciclista del suburbi.
T’està buscant i ja és a prop d’aquí.

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

 

CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il·luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

SÚPLICA

D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

 

MARE I FILLA

Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d’amor al fons dels teus palmells.
L’has vetllada durant tota la nit
i t’ajeus al seu llit al costat d’ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L’abraces i li parles en veu baixa
mentre l’acaricies.
Són les últimes nits. Sents l’escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d’ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més, i més,
a la profunda fosca d’alegria
on ella cau dins de les teves mans.

 

LLUMS DE NADAL A SANT JUST

I
Tremoloses bombetes s’il·luminen
com si fossin les llàgrimes d’algú.
Miro el pati al capvespre
dessota el cel lilós on es dibuixen
a contrallum les fulles del llorer,
un negre i fi estampat. La teva mare em diu:
Tu i jo, de tant en tant, ho perdem tot.
Tremolosos, els llums en els carrers:
de sobte, tots s’han apagat per tu.

II
Avui tots els colors dels contes,
com els verds de les canyes vora el riu
i els núvols reflectits al safareig,
llueixen en els ulls de la Joana.
Comença a ploure i, a través del pati,
es mouen les figures del Nadal
de l’any passat. Veig la Joana riure,
però de sobte es gira cap a mi
i em mira, i llavors veig que és un record,
que per això la pluja la travessa.

 

Sobre la Joana (2002)

La Joana estava afectada de la síndrome de Rubinstein-Taybe, una deficiència alhora física i psíquica que implicava problemes motors que l’obligaven a utilitzar crosses i cadira de rodes. Ella va comprendre que el seu benestar depenia de l’afecte dels que l’envoltaven i va aprendre molt aviat que l’afecte genera més afecte. De la vida de la Joana parlen molts poemes estesos per la meva obra, i potser els més entenedors siguin, en primer lloc, Els ulls del retrovisor, un cant a la seva bellesa que és la seva bondat pertanyent al llibre Aiguaforts, recollit al volum Els primers freds. Els altres dos són Nit fosca al carrer Balmes, un poema del llibre Estació de França que parla del naixement de la Joana el 1970, i el poema Txaicovski, també del llibre Aiguaforts, que narra i analitza uns fets que jo no vaig poder enfrontar poèticament (és a dir , realment ) fins molt més tard. .

Trenta anys després, la història va acabar els últims vuit mesos de la vida de la Joana, que són el tema del llibre que du el seu nom. Sempre va ser present l’angoixa en imaginar la seva indefensió una vegada que el pare i la mare haguessin desaparegut. La paradoxa és que ells dos són els orfes.

LA NOIA DEL SEMÀFOR

Tens la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar a trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no ho has après encara, que algun dia
l’amor és aquesta arma carregada
de soledat i de melancolia
que ara t’està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tan lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.

EL MAR

Com els lloms foscos d’un ramat de poltres,
les onades s’acosten, desplomant-se
amb una remor sorda però lírica
que Homer va ser el primer a saber escoltar.
Cansades de la llarga galopada,
es posen a tremolar.
Després es queixen, ronques de plaer,
com una dona als braços de l’amant.
Les onades, més tard, comencen
a abraonar-se, escumejants, com llops
que haguessin olorat alguna presa.
El ponent, arribant de rere meu,
posa medalles roges als seus lloms.
En la vora mullada de la sorra
veig les teves empremtes i, per l’aire,
passa una ombra daurada del teu cos.
Era de tu que m’avisava, doncs,
amb els seus gestos de sordmut, el mar.
Està dient que el lloc, dins meu, que ocupes
serà part de l’infern si el deixes buit.
Que al fons d’aquest amor torna a esperar-me
la desolació dels meus vint anys.

PISCINA

No tenia por de l’aigua, sinó de tu,
era la teva por que em feia por,
i el lloc fondo on no es veien les rajoles.
M’hi vas arrossegar, recordo encara
la força dels teus braços obligant-me
mentre intentava d’abraçar-me a tu.
Vaig aprendre a nedar, però més tard,
i molt de temps vaig oblidar aquell dia.
Ara que ja no nedaràs mai més,
veig l’aigua blava immòbil davant meu.
I comprenc que eres tu el qui t’abraçaves
a mi per intentar creuar aquells dies.

ONCLE LLUÍS

Estos días azules y este sol de la infancia.
(Últim vers escrit per Antonio Machado a Cotlliure)

 

Colgat al fang de l’Ebre, l’heroisme.
Però per al vençut també comptava
-ja amb una pobra roba de civil-
tenir aquella mirada, morenot,
pinxo de barri de rialla fàcil.
Desterrat, se l’enduen en un tren.
En les llargues parades de la nit,
en el seient de fusta, entre fusells,
sent com la guerra és una fera enorme
que amb les urpes l’empeny fins a Bilbao,
sense equipatge i les butxaques buides.

El deixen a l’andana un matí gris.
Fatigat pel viatge i la derrota
es renta en una font i, al fons dels ulls,
llueixen la seva èpica i les armes
d’antany, les velles armes d’aquells balls
de diumenge als patiots de Montjuïc.
Busca els carrers de meuques i tuguris.
Ja és a prop d’ella, sent el seu perfum
barat i la mirada fosca a uns ulls
on el rímel ha posat
banderes negres d’anarquistes morts.
Les ungles, d’un roig brut,
són banderes que l’Ebre arrossegava.

I jo estic orgullós de tornar a escriure,
com als bons dies de la poesia,
un poema que parla d’una puta
que per amor se salva i salva un home.
Això passava en acabar la guerra.
Mentrestant, transcorrien per a mi
els dies blaus i el sol de la infantesa.

LA PROFESSORA D’ALEMANY

En aquell Institut de la postguerra
hauria d’haver après una mica de grec
i haver sortit amb un vernís dels clàssics.
Però, si aprendre alguna cosa allí
ja era difícil, res amb menys futur
que l’alemany, llavors entre les runes
negroses de Berlín sota la neu.
La meva era una llengua perseguida
i la d’ella una llengua derrotada.
En una aula petita de la torre
on era l’Institut, en entrar a classe,
sempre me la trobava de genolls
fregant vora un cubell i parlant sola.
No sé alemany, i en general em queda
un mal record de tota aquella gent,
però mai no he oblidat el seu dolor.
Ara que passo comptes amb qui sóc
sento els genolls al fred de les rajoles
per esborrar el passat, com ella feia
amb la roja sanefa del mosaic.

 

FINAL DE RECITAL

Enlluernat pels focus
miro l’obscuritat on sou vosaltres.
Els focus són aquesta il·lusió
de l’ombra on escolteu la claredat
de la meva ceguesa: tots portem
un auditori fosc dins de nosaltres
escoltant en silenci aquesta història
de la seducció sense esperança.
Estimar és ser distant.
L’amor és ser estranger, però vosaltres
sou l’hospitalitat d’aquest silenci
que m’ha escoltat sabent que dintre vostre
he deixat d’existir, que no hauré estat
més que l’ombra estimada d’algú altre.

ELS ULLS DEL RETROVISOR

Ja estem acostumats els dos, Joana,
que aquesta lentitud,
quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe,
desperti les botzines i el seu insult abstracte.
Em fa feliç la teva companyia
i el somriure d’un cos que està molt lluny
del que sempre s’ha dit de la bellesa,
la penosa bellesa, tan distant.
L’he canviat per la seducció
de la tendresa que il·lumina
el buit deixat per la raó al teu rostre.
I, quan em miro en el retrovisor,
no veig uns ulls senzills de reconèixer,
perquè hi brilla l’amor que hi han deixat
tantes mirades, i la llum, i l’ombra
del que he vist, i la pau que reflecteix
la teva lentitud, que és dins de mi.
És tan gran la riquesa que no sembla
que aquests ulls del mirall puguin ser els meus.

 

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

 

L’ORACLE

Ets tu d’infant, que dus un pot i esperes
en un escorxador per comprar sang.
Damunt del terra de ciment hi ha uns bancs
amb les cabres esteses en fileres,
el coll ofert, lligades i belant.
Has col·locat el pot sota una d’elles,
negra i suau. Un home, sense presses,
armat amb un punxó, l’ha degollat.
Com succeïa a Delfos, el missatge
del raig vermell caient a dins del pot
amb el mateix soroll que escoltes ara,
va ser obscur i difícil. Has trigat
quaranta anys a poder-lo interpretar.
Ho estàs fent ara, mentre pixes sang.

 

NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR

Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

HORARIS NOCTURNS

Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de les finestres
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és -abraçat a tu-
deixar que els trens se’n vagin en la nit.

 

PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d’acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l’obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l’arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.

 

Tornar