Càlcul d'estructures

Encontre a Mèxic

Potser per retrobar-se cal estar
a milers de kilòmetres de casa.
Ara parlem en aquest vell convent
transformat en hotel: hi ha encara als ulls
de la dona la por d’aquella nena.
Són secrets de família,
els monstres d’aquells contes de la infància.
Un conte que no vam saber explicar-li,
o un conte que no va voler sentir.
La vida és feta d’una sola por
i moltes covardies,
i, doncs, per retrobar-se, cal estar
a milers de kilòmetres de casa.
Tot s’allunya: també aquesta ciutat.
Tornaré, diu la veu darrere meu
dins l’autocar, sortint per un suburbi
de tallers d’automòbil i barraques.
Ha de ser una veu jove per dir això,
perquè jo mai no tornaré a Morelia.

 

Càlcul d’estructures

Ara aquesta ciutat ja no ve amb mi,
al meu costat, per fer-me companyia,
ni m’empara del vent i de la pluja.
Allò que vaig pensar-me que apreníem
-els temples grecs, el càlcul d’estructures-
quan la Diagonal creuava els camps
i jo era estudiant d’arquitectura,
és un ofici de paletes morts
i fonaments de boira. També ella,
la noia càlida que em va estimar,
s’ha convertit en la desconeguda
que, en la fotografia d’un jardí,
miro ageguda i en vestit de bany.
Batega rebel·lant-se un desig trist,
i busco rastres d’algun altre amor
en el camí que, entre les cames nues,
encara em du, cansat, cap al meu somni.

 

Així és com vaig entrant en la vellesa:
al principi no sembla haver-hi canvis,
com una barca que ha apagat els llums
i el motor en la nit, quan entra a port,
però que dins la fosca continua
relliscant en silenci per les aigües.
Ara, malgrat saber que recordar
el sexe en solitari és morir sol,
resseguint el cos d’ella ja perdut
calculo la meva última estructura.

 

ELS MORTS

Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

 

 

Aquest poema s’estructura al voltant d’un joc infantil que, pel que he pogut comprovar, deu ser gairebé universal. Un nen o una nena es col·loca de cara a una paret i els altres a certa distància, mirant cap a aquesta paret. El qui para colpeja tres vegades amb els palmells la paret mentre diu: un, dos tres: pica paret. Aquesta frase varia segons els llocs. En castellà sol ser uno, dos tres: al escondite inglés, o bé uno, dos tres: chocolate inglés, o uno, dos, tres: pajarito inglés. A Mèxic diuen: Estatuas de marfil: uno dos y tres. ¡Aquí! Mentre es donen aquests cops, cada nen o nena avança cap a qui colpeja la paret, que, en acabar, es tomba ràpidament. Si veu algun dels qui han avançat encara en moviment, aquest queda fora del joc, que continua fins que algun dels qui avancen toca l’esquena del qui colpeja la paret.

PASSANT PER DAVANT DEL TERRAMAR

Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós
on vaig escriure el llibre Mar d’hivern.

Trenta anys després, quan faltava molt poc
perquè ella morís, vam ser-hi junts:
ja estava despintat, amb les baranes
fetes malbé pel mar, i la moqueta
gastada als llocs de pas.

Però la vidriera es mantenia
en les cambres, encara sumptuoses,
separant el saló del dormitori,
feta amb grans vidres dobles i glaçats,
i, apressades entre ells, espigues, flors.
En la meva memòria romanen
així aquells dies que vam viure junts.
Potser tornis amb ella al Terramar,
diu aquest mirall blau de l’horitzó.
Els vells no busquem pas la veritat.
Tota certesa no és res més
que una ferida inútil.

SEGURETAT

Els paletes a l’alba fan un foc
amb restes d’encofrats.
La vida ha estat un edifici en obres
amb el vent al més alt de les bastides,
sempre de cara al buit, perquè se sap
que el qui posa la xarxa no té xarxa.
De què serveix haver repetit tant
paraules com amor?
Pobres bombetes a un final de línia,
s’encenen els records. Però no vull
que ningú em compadeixi: em repugna
aquesta forma fàcil del menyspreu.
Necessito el dolor contra l’oblit.
Una foguera encesa amb uns fustots
davant de la bastida és el que sóc:
una petita resplendor
que, sigui el que sigui ser jutjat,
ningú ja no em podrà negar mai més.

PERDIU JOVE

S’arraulia en un solc i, en agafar-la,
he sentit com si fos la teva mà en la meva.
Duia taques de sang seca en una ala:
els petits ossos, com barnilles,
eren trencats per la perdigonada.
Ha provat de volar, però amb prou feines,
l’ala penjant, s’ha arrossegat per terra
fins a amagar-se rere d’una pedra.
Encara sento l’escalfor a la mà,
perquè un ser fràgil va donar sentit
a cada un dels meus dies. Un ser fràgil
que ara també és darrere d’una pedra.

 

AUTORETRAT AMB MAR

És aquell nen callat que juga sol.
S’està darrere d’aquests ulls de vell,
resisteix l’envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
i els crits dels cossos nus i rovellats
entrant en l’aigua freda i transparent
de la platja de còdols. Té vergonya,
va d’un a l’altre amagatall dels contes.

Dorm dintre meu, perduda criatura:
dorm dintre meu en una nit de reis
on volen en silenci les escombres
i els llops deixen petjades en la neu.
A fora el cel s’emplena d’albercocs
i el mar blau fosc de prunes es desfà
damunt dels negres ganivets de roques.

Aquest estiu d’alcohol gelat als ulls
sento la meva vida negra i groga
com la polpa d’un fruit que es va podrint
al voltant del pinyol de la memòria.
Amaga’t dintre meu, perduda criatura.
Dins de mi, protegida del migdia,
recita la rondalla del nen gris
i de la miserable bicicleta
que munta el trist ciclista del suburbi.
T’està buscant i ja és a prop d’aquí.

Tornar