Els primers freds

Principis i finals

Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.
Però, entrant en les coves dels adults,
em van caçar i vaig començar a parir
els fills d’un home estúpid i cregut.
Ara m’empleno el vas sempre que puc
i ploro si recordo un vers de Keats.
Una no sap, de jove, que cap lloc
no és el lloc on podrà restar per sempre.
També s’estranya quan no arriba mai
aquell o aquella en qui trobar descans.
Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.

 

Mare Rússia

Era l’hivern de l’any seixanta-dos:
el llum encès en el capçal del llit
no s’apagava fins a ser esvanit,
a l’alba, per murmuris de clarors.
Tolstoi va ser incansablement llegit:
mentre en algun badiu bordava un gos,
jo imaginava, al bosc, un fabulós
passeig en els trineus sota la nit.
Va nevar a Barcelona, aquell hivern.
Calladament ens van embolcallar
els flocs de neu com una gran vitrina,
i, en arribar el bon temps, amb el desgel,
tu ja tenies per a mi, Raquel,
el rostre clar d’una Anna Karenina.

 

La lluna grisa

Lluna de l’Anna
era la mort
en la barqueta
del seu bressol.
Lluna de draps
damunt la Mònica,
lluna malalta
que duc penjada
de la memòria.
I ja sortia
la lluna estranya,
equivocada,
de la Joana.
A on m’esperes,
lluna enrunada
com el meu pare?
Són moltes llunes
d’un mal viatge,
però pagades
per les felices
llunes romàntiques
de Tenerife,
els clars de lluna
-que no esperava-
dels cinquanta anys,
les nits d’amor,
llunes de te
rere el turó
fosc de Forès.
De tantes llunes
deixa la vida
en la mirada
la lluna grisa.

 

Somni d’una nit d’estiu

Hem aturat el cotxe
vora un mur de xiprers.
Fa trenta anys que vivim junts.
Jo era un jove inexpert i tu una noia
desemparada i càlida.
L’ombra de l’última oportunitat
està ocultant la lluna.
Sóc un vell inexpert.
I tu una dona gran desemparada.

 

Garota

Sota l’aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre,
ni perles, la bellesa no m’importa:
sóc un guerrer de dol que, amb negres llances,
s’amaga en una escletxa de la roca.
Viatjar és arriscat però, a vegades,
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen, maldestre, les onades.
En el mar perillós busco la roca
d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa, sense risc, la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu, la fosca: la seguretat.

 

Dona de Primavera

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d’un vers.

 

El Banquet

Amb els fèmurs trencats pel pes de noranta anys,
malfiada i golafre, la sogra ens vigilava,
i el covard del meu sogre, sota l’obesitat,
en deu llengües callava. El meu fill, amb un pou
fred i fosc al seu cap, s’atipava
davant de la televisió.
El meu germà es matava, engreixant-se i cridant
procacitats vulgars a les tovalles blanques.
Dissecats, els meus pares, muts de tant odiar-se,
duien la soledat terminal a la cara.
Era un banquet moral, repugnant i fantàstic.
Amb la nostra amistat salvada del naufragi
somrient em miraves,
però tants anys de monstres han estat implacables.

 

FINAL DE RECITAL

Enlluernat pels focus
miro l’obscuritat on sou vosaltres.
Els focus són aquesta il·lusió
de l’ombra on escolteu la claredat
de la meva ceguesa: tots portem
un auditori fosc dins de nosaltres
escoltant en silenci aquesta història
de la seducció sense esperança.
Estimar és ser distant.
L’amor és ser estranger, però vosaltres
sou l’hospitalitat d’aquest silenci
que m’ha escoltat sabent que dintre vostre
he deixat d’existir, que no hauré estat
més que l’ombra estimada d’algú altre.

ELS ULLS DEL RETROVISOR

Ja estem acostumats els dos, Joana,
que aquesta lentitud,
quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe,
desperti les botzines i el seu insult abstracte.
Em fa feliç la teva companyia
i el somriure d’un cos que està molt lluny
del que sempre s’ha dit de la bellesa,
la penosa bellesa, tan distant.
L’he canviat per la seducció
de la tendresa que il·lumina
el buit deixat per la raó al teu rostre.
I, quan em miro en el retrovisor,
no veig uns ulls senzills de reconèixer,
perquè hi brilla l’amor que hi han deixat
tantes mirades, i la llum, i l’ombra
del que he vist, i la pau que reflecteix
la teva lentitud, que és dins de mi.
És tan gran la riquesa que no sembla
que aquests ulls del mirall puguin ser els meus.

 

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

 

L’ORACLE

Ets tu d’infant, que dus un pot i esperes
en un escorxador per comprar sang.
Damunt del terra de ciment hi ha uns bancs
amb les cabres esteses en fileres,
el coll ofert, lligades i belant.
Has col·locat el pot sota una d’elles,
negra i suau. Un home, sense presses,
armat amb un punxó, l’ha degollat.
Com succeïa a Delfos, el missatge
del raig vermell caient a dins del pot
amb el mateix soroll que escoltes ara,
va ser obscur i difícil. Has trigat
quaranta anys a poder-lo interpretar.
Ho estàs fent ara, mentre pixes sang.

 

NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR

Elles no t’abandonaran.
Passarà el temps, s’esborrarà el desig
-aquesta fletxa d’ombra-
i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,
s’ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

HORARIS NOCTURNS

Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de les finestres
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és -abraçat a tu-
deixar que els trens se’n vagin en la nit.

 

PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d’acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l’obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l’arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.

 

Tornar