Joan Margarit

El trajecte es bressola en ell i ella:
grassos, prop dels cinquanta, i amb la roba
desolada de tan posar-se i treure’s.
Dins el túnel s’acusa la indigència,
una ànsia alcohòlica, un aire
que just comença a ser deficient.
Ella li ha començat a fer petons
i a acariciar-lo amb turpitud
mentre va murmurant-li a l’orella.
Els dos somriuen ensenyant les dents,
desordenades com ocells a l’alba.
El tren arriba a on baixen: rere seu,
amb un rebuf, les portes s’han tancat
i ja ningú somriu, i els sotracs
marquen el ritme de les ments com llops
que van buscant des d’on tornar a estimar.