All posts by jomaco



El proper 19 de desembre a les 19.30 h, tindrà lloc al COAC la vetllada Poesia i Arquitectura, un únic camí. L’acte començarà amb una conversa entre l’arquitecta Sílvia Farriol i el també arquitecte i poeta Joan Margarit, que presenta el seu darrer llibre Per tenir casa cal guanyar la guerra.


Seguidament hi haurà un concert de jazz, amb Carles Margarit al saxo i Albert Bover al piano, acompanyat d’un recital de Joan Margarit.


L’acte està organitzat per la Cooperativa Jordi Capell i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.


Recupera el vídeo amb la conversa, el recital i l’actuació musical:


On Life and Poetry

Essay by Joan Margarit
Translated by Anna Crowe from Catalan
Dec 4, 2016


Website: Trafika Europe


IT WAS NOT FAR-OFF OR DIFFICULT. It is here now, this time which is not mine, in which I live in a bittersweet mix of proximity and distance. I feel how strange everything around me is becoming. Already I no longer recognise some values and modes of behaviour that today are commonplace. Landscapes are changing too quickly. No, this time is not mine, but it is now, in large measure thanks to poetry, that I feel some gusts of calm happiness that years ago I never knew.


It was not far-off, this age in which nobody hesitates to think of me as old, though always with some precautions that make me smile, since they are due to the absurdly bad press that this word receives, especially when it is followed by the noun, man. Nor was it difficult to come to a natural, even pleasurable understanding of some feelings from which the young make great efforts to distance or defend themselves. Solitude and sadness, for example. I think that the acceptance of these feelings is a kind of clockwork mechanism that life sets about activating in order to place death on a familiar horizon. I have understood the most dangerous replies that the proximity of death may generate and which are to be found between two extremes: despair and headlong flight, that is to say, submission to the values of youth. And thus, too, a kind of desperation. Equidistant, there is lucidity, the step before dignity. And wonder, the threshold of love, as the alternative to resentment and scorn.


These last few years, I have realised that, while the capacity for learning dwindles, there arises, as counterpoint, another capacity which will end up being the most important: that of utilising, in order to explore new intellectual and sentimental territories, everything that has been learned in life up until now. In this way one can achieve the lucidity necessary for understanding fear. But this new capacity depends on how the development of the inner life has been achieved. There is no way of avoiding a certain irreversibility of the situation. That is what determines whether this final stretch may be the most profound, but also the most banal of someone’s life.


Fear is nothing more than the lack of love, a pit we try to fill – futilely – with a huge variety of things, acting directly, with no subtleties, a never-ending task, for the pit remains as empty and dark as ever. When you don’t understand fear, all you can attempt is this un-nuanced action, which is that of selfishness, because it can take account only of filling one’s own emptiness, without knowing whence it comes. At this point, love is perhaps not faroff, but it is difficult. You have to go back to the time before the pit, and know when and how it began to open up. At my age that is ineluctable. The substitution of fear by lucidity is what I call ‘dignity’. It is then that it turns out that love was neither far-off nor difficult.


The word ‘dignity’ comes from the Latin dignus, ‘worthy’, and this meaning evolves into the more complex ones of ‘worthy of respect’ and, more importantly, that of ‘self-respect’, which is the meaning that interests me. This dignity which is respect for oneself leads towards love, which penetrates at the same time through intelligence, feeling and sensuality, which occurs inside each one of us and which is only circumstantially to do with public activities dedicated to the most needy, actions which belong, whether implicitly or explicitly, to the realm of politics.


Loving is complex enough to need all the tools and skills we acquired during our apprenticeship. I have found no better way of loving others than through the practice of poetry, sometimes as reader and other times as poet – I have stated more than once that for me the two options are one and the same – and putting, whether composing or interpreting a poem, the same honesty that I would desire and attempt to practise in any aspect of public or private life. I think that this exposition is possible because poetry has the intensity of truth.


Whatever a poet is, that will his poems be also: and there is no one harder to deceive than good readers of poetry. In the long run, a person of culture is someone who can tell Xuang Tsé from a guru of famous singers, a work by Montaigne from a self-help book. There is not a single good poem in which its author has not implicated himself or herself in some way right the way through. It is this that makes of it an act of love. ‘somebody loves us all’, as the wonderful final line of ‘Filling Station’, by Elizabeth Bishop, says.


In the midst of all this, the kind of poetry that most continues to interest me moves in a territory that I would call prudent, avoiding, in its relationship with the mysterious, the two extremes towards which the fallacy of originality is always attempting to push it. On one hand, there is the devaluation of the mysterious, which has already converted one part of the contemporary plastic arts and music into something that is alien to risk and emotion, and therefore to truth. The other extreme consists in emphasising it in an exaggerated way, that is to say, in ignoring the fact that even the mysterious, or especially the mysterious, ought to be treated sensibly. That the meaning or explanation of something may be unknown does not imply that any explanation whatsoever may be acceptable, however outlandish it may be. In spite of its exactness and concision, poetry can never be a short cut.


My own time has fled and left me alone in another time but my solitude is a luxurious one. It makes me think of Machiavelli’s final exile in the rural world of his childhood, of those inns where, as he relates in his memoirs, he talked only to rough, uncultured peasants. But when night came he set a great table with the best and finest cloths, vessels and glasses, which he had brought from Florence, and he supped and talked with the wise men of Antiquity. As for me, in this other exile which is, by its very nature, the final stage – long or short – of life, I feel that I myself am my own interlocutor. I do not now have time to improvise, I should have already spoken, long since, with the wise men of ancient times or of now, so that, through my poems, I might find myself with myself in the territory of dignity. The dignity of not being afraid of my fate.


But there comes a day when the past demands order and, thus, special attention for the mysterious question of memories. Because past and future disappear at the same time, as if by some law of physics, and more and more I have the feeling that the mind has not kept random fragments but rather the essence of the past. That is, what we remember, albeit not true, is, however, the truth. And truth – and I think this is what Josep Pla means when he speaks of poetry and biographies – is the deep aim of poetry. Therefore, the poetry that one has read, just like the music that one has listened to, are some of the elements, and probably not the least important ones, that intervene in the making of this essence.


Because poetry is a tool to manage pain and happiness, especially in their most domestic aspects, sadness and joy, the management of which depends on what is saved from the past. This essence is the subject of the poems in this book. As I was writing them, verses would emerge around a memory, which would fight with strength to get hold of the poem. Then I had to return it harshly to the exact role that it had to play, because what the memory wants to explain when it appears is still very far from the truth.


I feel that I come from a time marked above all by the fear at the end of the civil war, by the silence of executions and of prisons with which the victors exerted their vengeance. With the elders in the house taking care that I wouldn’t be cold or hungry. That is where my Houses of Mercy come from. The ultimate meaning of every poem. But I realise that in order to understand a memory I must be able to connect beginnings and endings, that in order to understand what my grandmother represented for the beginning of my life I had to be able to compare it with what the life of my daughter Joana, as well as her death, represented much later in my life. I need to connect the time during which I wrote my last books of poems with the time that I spent alone with my mother in that village where she was a teacher.


And I also have to link my current idea of what poetry is with the teacher who taught me to write without grammar, directly. It took me years to distinguish a preposition from an adverb, but from the first moment he taught me to write correctly. The poet that I am has lived off this. Of course he taught us all this in Spanish, because I never heard Catalan at school. This repression carried out by means of the amputation of speech is one of the most durable and cruelest ones. I know now that I will die with this fear and this fragility surrounding the perception of my tongue, which means, also, of my life.


Something cries out in our first memories. Their austere clarity, like a bird’s first flight. They are the only primal thing that we have left. A fierce joy despite having been born amid the horror of a murderer’s country. The child knew what the old man can confirm now: that we must know how to use loneliness as a way of dealing with pain and misfortune, and with the cruelty with which this country has always imposed oblivion. All this is now part of my order, my common sense.


I know it is not cautious to search the places of memory if I don’t want to endanger the meaning, feeble and distant, that those days still have. I must never look for the places of memory in real sites. There is a relationship with one’s own falsehoods that could never bear any type of existence beyond the mind. I look at the sky, I see the clouds moving like noiseless trains. The sky is the only thing of which I can say that it is – despite Heraclitus – the same as in childhood. Illusion is the sky’s strength. I mistrust memories, just as I mistrust sex, but both tie me to life. We always mistrust the most important things, it’s our cowardice.


Beyond the mezzo del cammin, life also gets us used to the presence of distances, whether we look backwards or forwards. This becomes more and more evident as we grow older, of course, until one day we realise that the distances have gradually disappeared and that wherever you look everything is equally close. It is not an uncomfortable feeling at all, because it means that after a life of playing against so many forces one begins to have one of the most powerful forces on one’s side, namely indifference.


But indifference in the sense of a lack of feeling in favour or against, and thus applicable to a person as much as to a star. Not indifference in the sense of an absence of interest, which is close to the meaning of the word selfishness. The indifference I refer to avoids the anxiety about that which is not fundamental and for that which is inevitable, that which, being important and even transcendental, we will never be able to change. A neighbour of lucidity, it liberates us precisely from what is superfluous and from what is useless.


So far, poetry has been my life, and it continues to be so. Nothing has had power over me if I have been allowed to write. The circumstances that without poetry would have weakened me have made me stronger. The language I speak and the language in which I write poems are the same. So did the poets from whom I learned this, like Gabriel Ferrater or Philip Larkin. Others, on the contrary, have stressed the difference between spoken language and the language of the poem, as in the case of Josep Carner. But all of them have taught me that inspiration cannot come from anywhere but one’s own life, however distant or odd the poem may seem.


The reading of a poem, which is a very similar operation to that of its writing, is also done through the life of its reader. This is why I think that before doing an erudite reading one should really read the poem: leaving on one side significations, interpretations or critical analyses, letting nothing interfere, let alone observations made from places very far from the simple and profound penetration of words in our mind.


To put it differently: it’s necessary to be left alone with the poem. This loneliness may be uncomfortable sometimes, and we may then shut ourselves off with the verses, surrounded by a library – real or made of accumulated readings – of literary and philological studies. Then, obviously, there are diverse, perhaps many, possible interpretations, all different from each other, and one would not know with which one to agree. We may leave the real reading for another occasion, or it may happen that we decide to adhere to one interpretation and to consider the poem to be read thus. It’s the same thing that can happen to someone who looks at the paintings of a museum while they listen to the flood of information coming from an audio guide: that they finish the visit without having really seen the works.


If a poem moves a reader, it does so through their life. And it does so, not through that which is accessory in the moment of reading, but through that which is fundamental. As if each life were a well from which to descend to one single stream. The poet descends from his well: the only characteristic is that a good poem reaches this deep stream while a bad poem does not go deep enough, it remains too high, dry.


Even if they are not very learned, if a person feels with emotion that what they have read expresses some aspect of their conscience or of their life, then this person has understood the poem. It is for this reason that a poet will always be wise to listen to and to consider an observation about a poem, whoever it may be coming from, as long as it originates from this kind of reading. Because anyone who reads a poem in this manner is using their most noble faculties on the highest level. Incidentally, in this book I have to thank Mariona Ribalta, Pilar Senpau, Ramón Andrés, Luis García Montero, Josep Maria Rodríguez, Mercè Ubach and Jordi Gracia for readings of this kind. And, especially, in this English edition, I have to thank the poet, Anna Crowe, my friend and translator. If the best of me is in my poems, she has always managed to convey this to English readers.


Poetry is the form of expression that least resorts to artfulness, ornament, the one that is farthest from persuasion or from the trickery of pretending to offer what it does not offer. A poem does not manifest itself anywhere but in relation to the life of whoever is reading it, and the poet will have only been its first reader. Knowledge and culture act in the long term, they impregnate and change the person, leaving them in a state of reception more powerful and refined. But good teachers know that if someone approaches a poem with the help not of their own life (and therefore of their formation) but only with the help of information, then this person has not yet begun reading the poem.


We must stay alone with the poem, that is, stay alone with our own fear and ignorance. To accept that we cannot concretise the order that we are gaining in our interior in anything material. That we cannot say why our strength increases as we read it. All this can cause anxiety and even fright and, sometimes, it makes erudition be understood as a reassuring security net. It reassures but at the same time it prevents us from running the risk of poetry and of feeling its vertigo when a poem speaks to us directly. This is why poetry is one of the most serious resources to deal with morality’s bad weather. Its appearance must have been a crucial milestone in the history of humanity. As crucial, for example, as the appearance of the house, of architecture, that liberation of the human being from the cave, a first sign of individuality.


Because that which is impersonal, that is to say objective, cannot help to mitigate the effects of moral suffering with dignity, which is basically caused by loss and absence. No consolation can be of use if it doesn’t speak directly to a you. This is why, tired of ideologies and abstractions, to suddenly encounter a force that works, without any kind of intermediary, on our subjectivity, that accesses the centre of sadness, which is what poetry does, can be so important. If our interests are only occupied by issues like politics, it means that we are putting the accent on what is gregarious in us. And everything that is gregarious tends to nourish contempt. Profound admiration, the type that is not mimetic, comes from individuality. That is, from the you to whom the poem is addressed.


Sant Just Desvern,
September 2010–September 2014


Reprinted from Love is a Place (Bloodaxe Books, 2016)


FOREWORD – Sharon Olds

I love these poems for many reasons. When I first read Joan Margarit, I heard a powerfully distinctive voice, a spirit of great freedom and energy, humaneness, mischief, and depth.


In these naked, subtle, clear poems, surprise and wisdom are often right next to each other. There is often a doubleness going on in a poem – lots of pairs of ions, the magnetic positives and negatives which hold matter together. This gives his poems a sense of naturally occurring disorder and order, and a welcome absence of wilful craft. There is an exhilarating sense of the spontaneous, the organic – of happenstance and chance. And at the end of a good number of his poems I have the desire to scream – as at a theorem proved, or a victory.


Joan Margarit’s work is fierce, and it is partisan – it is on the side of fresh perception. He’s a fierce protector of his precise truth, like the bees – like a big bee – with honey. His abstractions and his daily objects are given to the reader with equal, deft, homemade tenderness and brio.


Often, at the beginning, a Joan Margarit poem will locate us. ‘It was a top-floor flat.’ Many poems start up quietly, from within an ordinary situation. And then, suddenly, we’re in deep, off-beat thought and feeling. And a Joan Margarit poem often has a turn at the end, as well as a reversal – sometimes a double reversal. Reading him, we are in the world of history, wit, imagination, dream, and memory. At the same time, it is the plain real intransigent world.


What is so unusual in Margarit’s work? I think it is the juxtaposition of the everyday syntax with his intimacy and wisdom – the combination of clarity and accurate subtlety which honours the basic mysteriousness (unknowability) of life.


I love Margarit’s frankness – sexuality a part of life like food, sleep, death, health, illness – and his unflinchingness. He’s stoical – and singing. And defenceless – but for basic human integrity and dignity.


Margarit Love Is a Place 1-192_10.5/14 Ehrhardt D8vo 19/06/2016 22:53 Page 13


Joan Margarit has what I’ve heard some great quarterbacks have – equal ability to turn in any direction at any moment. I think samurai have that. I think in U.S. football it’s called ‘broken field’.


There is a lot of change of direction within these poems – and many moments of Satori! The experience of reading him feels the way consciousness itself feels.


Each of Margarit’s poems is its own being, like a living creature with its own body-shape and voice, its own breath and heart-beat. His poems live and breathe in their natural habitat. They are elegant and shapely. And sometimes they seem almost overheard, as if they are singing in the voice the mind uses when talking with itself or with its close close other. It is common enough speech, and it is brilliant, too, sensually beautiful (but not too beautiful) and with a genuine, just-conceived feeling. Those of you who know Joan Margarit’s work, welcome to its most recent incarnation!


Those who are coming to it for the first time – it’s good to have your company. Here is our brother, his genius quietly electric on the page.


Sharon Olds


La poesia no és un ofici, és un miracle

Article de El País

Patricia Gabancho
25 de maig de 2016

Uns senyors amb guants blancs que tractaven els papers admirablement. És la imatge que reté Joan Margarit (Sanaüja, 1938) del trasllat del seu fons documental a la Biblioteca Nacional de Madrid. “Però no hi ha tema”, adverteix. “Va ser una casualitat. Vaig rebre en pocs dies dues cartes, l’una de la Boston University i l’altra de la Biblioteca Nacional. Deien que els interessava que fes donació del llegat, sense oferir res. Bé, la Biblioteca Nacional em va dir que hi hauria una desgravació fiscal, que al final va resultar ser mínima”.

—No va contactar amb les institucions catalanes?

—No…! No sóc tan important. La veritat és que m’ho vaig pensar. Em feia gràcia Boston, però al capdavall vaig entendre que era una putada per al dia que volgués veure una foto o buscar un paper. Va guanyar la proximitat.

“Vaig cedir el meu llegat a Madrid simplement perquè m’ho van demanar”

I així va marxar cap a Madrid, a final del 2011, tot el llegat de l’autor, inclosa la documentació sobre arquitectura i les cartes. “Tenia això abarrotat de papers. Quan van venir a buscar-ho vaig tenir una alegria. No sóc un sentimental”, diu. Per demostrar-ho, afirma que a la biblioteca no té cap llibre que no hagi llegit o que no sigui d’un amic. “Sí que hi són els que penso llegir. Fixa’t, allà dalt: hi ha els vuit volums de la Decadencia y caída del Imperio Romano, d’Edward Gibbon. Fa vint anys em vaig dir: ‘Això és el que llegiràs quan siguis vell’. I encara no”, diu.

—A Catalunya tenim una administració distreta.

—Distreta, sí. M’agrada la paraula. No és ofensiva.

Però jo sí que volia que fos ofensiva…

Margarit acaba de publicar L’ombra de l’altra mar (Nórdica), dedicada al record del seu amic Josep Maria Subirachs, amb quadres de l’escultor, i Des d’on tornar a estimar (Proa), un títol molt adequat perquè els poemes sempre comencen amb una referència concreta, un espai físic. “Es tracta d’arribar tan lluny com pugui partint de molt a prop. La poesia comença amb una inspiració, que és la capacitat de relacionar coses que no són relacionables”. Com una metàfora? “Sí. Però això no és res; cal treballar-hi”. Margarit sol recuperar records, alguns molt durs: afusellaments, el pare a la presó, la misèria, la sorda violència sobre els vençuts, però tot això revé sense ombra de ressentiment. “Fins que tenia nou anys tot era anar i venir, vam canviar onze vegades de domicili”, recorda. “Però l’art no es pot basar en el ressentiment, ni en l’odi”.

“Escric des dels 18 anys, cada dia, mai en prosa, o a penes en prosa. La primera vegada que davant un llibre meu dic: “És això”, tinc 40 anys; vol dir que he estat 20 anys llençant llibres sencers. Amb un problema afegit, que és la llengua. Recordo una escena, de nen. Anava a escola amb un amic, li vaig dir alguna cosa i em va caure un clatellot d’algú uniformat, no sé qui. “Habla en cristiano”… Amb els anys, la meva reflexió va ser: la poesia és cultura, la cultura es fa en castellà, escric en castellà. Aquesta equació serveix per a tot, excepte per a la poesia. Si la cultura és una catedral, la poesia n’és la cripta, que és un forat. Això és la llengua materna… Trigo anys a adonar-me’n. I qui primer me’n va suggerir el canvi va ser Miquel Martí i Pol.

Joan Margarit va ser fa poc a Madrid. Recitava amb veu de tro, una veu antiga, des d’un escenari on regnava Paco Ibáñez, que hi tornava a actuar després de dècades de sequera provocada pels governs del Partit Popular. El cantautor va reunir les quatre llengües nacionals en els seus poetes: hi eren també Bernardo Atxaga, irònic; García Teijerio, nostàlgic, i Luis García Montero, jugant a casa. Margarit era una altra cosa. Poemes amargs exclamats en un ritual de comunió. No para de fer recitals, de provocar emocions indelebles com cicatrius.

“Amb el Paco ens vam conèixer en un sopar on hi eren el també editor i poeta Joaquim Horta, José Agustín Goytisolo i gent de París”, explica. Tard, van tancar el restaurant i el Paco va començar a cantar. “Va dir que faria una cançó que no canta mai perquè el fa plorar. I quan comença jo em dic: ‘Caram, això em sona, i després: però si això ho he escrit jo!’.; era Els que vénen, que cantava l’Enric Barbat”.

No sabia, li dic, que havia fet lletres per a la Nova Cançó. “No gaires, una o dues. Li vaig dir al Paco que la cantés ara a Madrid, però no vol perquè diu que té un accent dolent en català”. Somriu: “Li dic que l’accent català ja no és com era. I no em preocupa, perquè sabem el que va passar amb el llatí, que d’allò que ells devien considerar putrefacte va sortir tot, també el català…”, conclou.

—Com és que freqüentava el món literari si no publicava?


—Sí que havia publicat. Camilo José Cela va dir que jo era un “Surrealista metafísic”… Vaig canviar al català i l’any 1980 guanyo un premi amb un llibre que es diu L’ombra de l’altra mar.

—No sembla un títol seu…

—Focs d’artifici. Vaig haver de llençar a la bassa deu llibres més, algun de premiat. No hi són, a les obres completes. D’un castellà sobri però fals, passo a un català carnerià i després torno a la sobrietat per trobar la meva veu.

S’han fet grans els arbres del jardí: li comento que la mirada sempre va cap enrere —“seria idiota si no ho fes: anar envellint, què més?”—, que espai i temps semblen ser les dimensions de la seva poesia, i que potser per això els trens hi tenen tanta presència. Pensa un moment. “Segurament. També és pura memòria. A Rubí vivíem prop de l’estació”.

De jove, Margarit va cometre el gran error de deixar Arquitectura un cop superat el dificilíssim ingrés, previst perquè la professió fos elitista. Decidit a ser poeta, volia una feina que hi tingués relació. Va ser a l’editorial Plaza, tot fent un diccionari tecnològic a partir de diccionaris estrangers. “Llavors m’adono que l’estic pifiant i torno a Arquitectura. I descobreixo la veritat: la poesia és exactitud, puresa, una cosa escarida. Això és el càlcul, que té una lògica, com la té la poesia. M’hi llenço com un animal i als 29 anys sóc catedràtic de càlcul d’estructures. Ja tinc la vida organitzada. I no em costa gens passar de la feina a la poesia, puc prendre notes en un bar. La poesia no se sent vexada, se m’obre estupendament, perquè no li sóc infidel, i això que la poesia és molt senyora”.

Molt senyora: tracta Barcelona de puta. Desolada ciutat que fas de puta, li recito. “Barcelona té la grandesa de posar el cementiri en una muntanya cèntrica, que podia haver estat residència de rics. Hi tinc dues noies; per tant, és la meva ciutat, no hi ha dubte que l’estimo, amb lleialtat. Però se l’han venuda i no hem rebut res a canvi. No sé qui són els amos actuals de la ciutat. Està plena de botigues que venen coses innecessàries: això és molt semblant a la prostitució”. Hi afegeix una altra imatge brutal: la cara maquillada de la mare morta.

—Sí. El passeig de Gràcia. Maquillada pel tio de la funerària, la mare. Però és la meva mare, la meva ciutat.

—Una ciutat que tenia una burgesia culta i una classe obrera que sabia poemes de memòria, diu el mateix poema.

—És la meva àvia. La van enviar de minyona a Barcelona amb 12 anys, des de Sanaüja; va anar a casa d’un banquer del carrer Ample. L’àvia llegia cada dia el diari tot resseguint la línia amb el dit, a poc a poc. Sabia poemes de Verdaguer: va plorar quan va morir. Tot això es va perdre el 1939, però s’hauria perdut igual.

Parla dels oficis, de quan calia un fuster per tenir una cadira i que aquest fuster era més bo al cap de deu anys, i el metge també. “Això és la dignitat i la seguretat de l’ofici, i això ja no existeix. Avui parlem de curro. En poesia, però, ningú et garanteix que esdevinguis millor amb els anys”.

“La poesia és remenar la ronya que tenim dins, recuperar les coses més subtils i amb paraules, i no amb res més, expressar-ho i enviar-ho a algú que no conec i que aquest algú ho llegeixi i digui: sóc jo. Això no és un ofici, això és un miracle”.


Joan Margarit: «No em pot destruir ningú perquè ja m’ha destruït la vida»

Joan Margarit: «No em pot destruir ningú perquè ja m’ha destruït la vida»

El poeta sosté que «la intel·ligència és l’única eina que tenim, fins i tot per fer l’amor»


El poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) ha quedat per dinar amb un amic. Ell i jo ens trobem dues hores abans. Per obrir la gana parlem de la poesia, la llibertat, la vellesa i el sentit de la vida.


Des que t’has jubilat tens més temps per escriure?
Sempre he tingut tot el temps del món. Dir que no tens temps és dir una mentida flagrant. Si preguntes a algú quantes cites d’amor ha deixat de fer a la seva vida per falta de temps, et contestarà que ni una.


Tenim temps per al que volem.
Exacte. La poesia ha estat sempre una prioritat a la meva vida i sempre he trobat temps per dedicar-hi. Durant els moments difícils, encara més. Quan feia d’arquitecte també hi pensava tot el dia, en la poesia. Llavors m’havia d’organitzar per tenir temps per escriure, però és fàcil organitzar-te bé a l’entorn d’una cosa que desitges molt.


Però potser és més fàcil ser poeta si ets arquitecte que no pas si fas alguna feina relacionada amb el món de les lletres.
Sens dubte. Aquest va ser el meu gran error de jove. Vaig pensar que volia ser poeta en lloc d’arquitecte, vaig aparcar la carrera que havia començat i vaig perdre dos anys treballant a l’editorial Plaza. Fins que em vaig adonar que estava fent el contrari del que havia de fer, i vaig tornar a la facultat d’arquitectura amb tanta fúria que en un curs vaig recuperar-ne dos. Es diu que sempre ets a temps d’aprendre, però no és veritat. L’època de l’aprenentatge pur i dur acaba molt aviat, cap als vint anys. De jove ets una esponja, després cada cop xucles menys coses.


Arriba un moment que ja no aprens res de nou?
Sí, però llavors t’adones que has après moltes més coses de les que imaginaves. I es tracta de treure partit de les coses que ja saps. Si als setanta anys et proposes aprendre a parlar rus, fracassaràs. Pots estudiar rus, però no n’aprendràs. Ara: si de la merda de francès que et penses que saps en vols treure partit, en pots treure molt més partit del que et penses.


Les lectures també les paeixes més quan ets jove?
I tant, perquè de jove no només llegeixes. Crees mites, crees maneres de viure, crees un concepte de passat… Estàs fent un munt de coses, per això en pots viure després. Les Vint mil llegües de viatge submarí que vas llegir quan tenies deu anys no s’acaben mai. La intel·ligència de la persona madura és saber anar gratant per veure què hi ha darrere d’aquelles lectures.


Hauries estat un poeta diferent si no haguessis estat arquitecte?
I si no m’hagués casat amb la dona que em vaig casar, i si no hagués tingut els fills que he tingut, i si no se m’haguessin mort les filles que se m’han mort… El poeta és fruit de la seva vida i la seva circumstància. La poesia està tan lluny de la literatura com pot estar-ho de la ciència o de la música. El poeta s’ha d’interpel·lar a si mateix, necessita una vida per fer un poema; el novel·lista necessita que hi hagi vides al seu voltant. Fer un poema consisteix a mirar dins la pròpia vida i triar-ne allò que és universal. Un desconegut, en llegir el teu poema, ha de poder dir “aquest sóc jo i m’acaba de dir una cosa que jo no sabia sobre mi”. Aconseguir això és molt difícil. Dels vint milions de persones que en aquests moments estan fent poemes, en quedaran tres.


Com sabem què és poesia? Es pot definir?
No, no es pot definir, no hi ha receptes. Una cosa és poesia si, quan la llegeixes, dius “aquest sóc jo”. I el que et diu et sorprèn. Però potser tu ets molt primari i et penses que t’està dient coses quan no te les està dient… Una bona poesia necessita un bon lector. La poesia la pot llegir tothom, però requereix més esforç que la lectura d’un diari. Aquí no es regala res: si vols treure’n més partit, has de fer més esforç. I no, la poesia no es pot definir. Si definim poesia com allò que no és prosa, n’hi ha que encadenaran una sèrie de paraules ben estrambòtiques de manera imprevista i pensaran que ja tenen fet un poema. Doncs no. Aquest mal poema no trobarà ningú que digui “aquest sóc jo”.


Però potser es publicarà en una col·lecció de poesia i se’ns presentarà com a poema.
Sí, i què? A la llarga tots busquem el sentit comú, l’abric, el refugi, la tranquil·litat. Si fas mals poemes pots publicar llibres, pots fer conferències, fins i tot et poden nomenar conseller de Cultura. Però ser poeta és una altra història. De receptes, repeteixo, no n’hi ha.


Ni en arquitectura?
He anat molts cops al jutjat per dir què penso d’una estructura que ha caigut o que està a punt de caure, i allà hi ha cinc o sis pèrits que diuen cadascun d’ells una cosa diferent. I tots tenen la mateixa eina de càlcul. Sempre anem amb el cul enlaire pel món, aquest és el secret i la gràcia i la putada de la vida. Les persones que tenen l’obsessió que el seu entorn sigui segur s’ho passen molt malament, perquè el fracàs està garantit.


Vivim en la intempèrie.
Totalment. Però hi ha dos tipus d’intempèries: la física i la moral. La física és molt important, però amb la ciència i la tècnica estem intentant acotar-la des de fa molts anys. Tu i jo som aquí: no hi fa fred, i amb un botó podem regular la calefacció. Les vaques d’Astúries fan llet i al supermercat hi venen menjar. Físicament, ho tenim resolt. Ara, si se’ns mor la persona que més estimem, no tenim cap botó que ens resolgui res. La intempèrie física està bastant resolta, la intempèrie moral no està resolta de cap manera. No hi ha instruccions d’ús ni calderes ni res. Només hi ha unes coses que, si vols, tampoc són gran cosa. Què és la música? Res. I la poesia? Res. I la filosofia? Res. I la religió? Res. Potser no són res, però és l’únic que tenim. Si a tu se’t mor la filla, no tens més que això. Ni el càlcul d’estructures ni el botó de la calefacció no et servirà. Quina és la característica de tot allò que et pot protegir una mica de la intempèrie moral? Té una característica molt cabrona: has d’arribar preparat al moment en què necessites aferrar-t’hi, que no saps quan serà. Tu no pots dir “s’ha mort la meva filla, que em portin Brahms que me’l començaré a estudiar”. No: ja l’has de conèixer i l’has d’haver escoltat. Ho has de tenir a punt per si de cas, i així quan et calgui sabràs què et podrà servir. Hauràs d’estar a punt per saber si et convé recórrer a Maragall o a Thomas Hardy. La poesia és una de les sis o set eines (o cinc o vuit, però no són setanta-tres) que ens protegeixen de la intempèrie moral. Aquestes eines les hem anat forjant al llarg dels segles perquè hem vist que en podíem treure partit. I no n’hem trobat d’altres.


L’art també és una d’aquestes eines, suposo.
També. Però la pintura (i no diguem l’escultura) té una pega. Així com pots disposar de la música que vulguis, si tu ara necessites un Cézanne, què fas…? No pots mirar-ne una reproducció. Una gravació de les variacions Goldberg té una fiabilitat del noranta per cent en comparació amb el directe del músic, en canvi la reproducció d’un Cézanne té una fiabilitat d’un deu per cent. Només te l’evoca si ja l’has vist. Un poema o una peça de música els pots portar a la butxaca, però un quadre no.


De la intempèrie moral no se’n salva ningú.
Per això és un error molt gran no ensenyar a un nano les eines que té per poder afrontar-la. Hi ha gent que et diu que ja es preocuparà d’aquestes coses quan es jubili. Llavors ja no hi serà a temps, ja ho ha de portar fet. És un error descuidar la música o la filosofia o allò que ens hagi de servir quan ens trobem en la intempèrie. És un error anar massa vegades al futbol en detriment d’això. El més simple que hi ha per oblidar que se t’ha mort la dona és anar al futbol o anar a veure una pel·lícula d’aventures. I durant aquella hora i mitja també ho oblides, eh? Ara, el que et passarà quan s’acabi el partit o quan surtis del cine, no t’ho envejo: tornes al punt de partida, sense consol i amb sensació de culpa.


La frivolitat ens ajuda a anar tirant.
I com més baixes al nivell dels animals, més t’ajuda. Si et converteixes en un gos, ho tens resolt. Cadascú ha d’escollir si vol anar cap avall o cap amunt.


Però si no hi posem una mica de frivolitat, acabarem suïcidant-nos.
El sentit comú ens permet anar al futbol, però sabent que amb el futbol no n’hi ha prou. No hi ha cap partit de futbol ni cap frivolitat que doni tant de si com buscar un sentit a la vida!


Però té sentit, la vida?
El sentit de la vida no és un secret amagat no sé on com en una pel·lícula de l’Spielberg. La vida té el sentit que tu li donis. Amb la crisi, veiem gent que no té ni la seguretat ni la identitat que dóna un ofici: persones que, en lloc de poder dir “jo sóc fuster” et diuen “jo tinc un curro“, i la cultura que els protegiria de la intempèrie moral els importa un pito. Són com ordinadors amb hardware i sense software. Sempre he vist la felicitat més al voltant de qui sap quin sentit vol donar a la seva vida que no pas al voltant d’ordinadors sense software.


La cultura ens fa més lliures?
Suposo que sí, entenent per lliure que pots escollir més sobre la pròpia vida.


Hem d’aspirar a ser lliures?
Sí. La vida està emparedada entre dos infinits, un infinit abans i un infinit després. És un emparedat de llum entremig de dues incògnites eternes. És lògic que vulguis aprofitar aquesta estona de llum, que pot durar cinquanta o setanta o vuitanta anys. Quan ets jove i vols aprofitar la vida, dius: no pararé de follar. O no pararé de beure. Però aviat t’adones que aprofitar-la és una altra cosa.


Hem d’aspirar també a ser feliços?
La felicitat és una conseqüència. Aquí hi intervé el factor sort, que és complicadíssim. Les dificultats et porten cap al dolor, el dolor et porta cap a la tristesa, la tristesa et porta cap a coses que ja no són tan dolentes, com ara el coneixement de tu mateix. Però si t’atures abans i dius jo no vull dolor, i per tant no vull ni parella ni fills, t’equivoques. Sense dolor però sense res més, potser tampoc valia la pena que nasquessis. Potser eludeixes el dolor, però vas a parar a un dolor molt més bèstia. Empastifes de no-res aquest trosset de vida que tenim entre dos no-res infinits.


L’amor és el camí?
L’amor és una eina que ens separa de les eines que utilitza un gos. Nosaltres també tenim eines animals com la de vigilar i fugir, però en tenim d’altres de més sofisticades. Com més sofisticada és una eina més et pot servir, però més has d’aprendre a fer-la funcionar. No pots renunciar a la complexitat, perquè aquesta complexitat ets tu. No som lliures des del quilòmetre zero: ho podem ser a partir del quilòmetre vint-i-cinc, abans ens estem situant.


Hem de perseguir la veritat?
Si t’has portat bé, la veritat i la llibertat t’estan esperant al final de tot.


Són una recompensa?


Però hi ha veritats que fan mal.
Mai fa mal la veritat, fa molt més mal la mentida.


N’hi ha que reivindiquen la felicitat dels ignorants.
Això és un tòpic que fa la delícia dels que tenen el poder. Has de desconfiar sempre de tot allò que funciona al poder. La santa ignorància és monstruosa, jo no he vist cap ignorant feliç. Com tampoc no he vist la felicitat entre els que renuncien a viure plenament la vida per evitar el dolor.


Pot passar que arribis al final pensant que has desaprofitat la vida?
Els rendiments els decideixes tu. La llibertat és això, decidir com vius i de què en treus partit. No hi ha normes enlloc, les normes morals ens les hem inventat perquè la llet arribi a casa. Però no són res més que això.


M’angoixa la idea de no llegir tot el que val la pena llegir.
No cal llegir-ho tot. Les coses bones que aprens es van sedimentant, i aquestes t’ajuden en la següent etapa vital. Pots llegir allò que et permeti treure’n més rendiment. Així l’angoixa se t’endolcirà. L’important no és llegir molt sinó llegir bé.

Podem decidir saltar-nos les normes morals?
Sí, és clar. Però si saltant-nos una norma fem mal a algú altre, potser no en traurem gaire partit.


Quines són les compensacions de la vellesa?
N’hi ha moltes. És com si tot hagués estat una preparació per a l’estranya calma d’aquests últims anys. Una calma no exempta de passió.


Tu l’estàs experimentant, aquesta calma?
I tant. La tranquil·litat de poder dir el que penses no té preu. T’adones que al llarg de la vida tu mateix has estat el teu primer fre.


Els vells perden la por a la mort?
Sí, això també va sol. El jove té por de morir-se, i és lògic. El cos li està dient per tots els porus que no es pot morir. En canvi, quan el cos ja ha fet tots els processos que havia de fer, no hi ha res més lògic que dir “millor que s’acabi”.


A tu ja no et fa por morir-te?
No. Si aquest senyor del costat m’amenaça amb un ganivet, em defensaré. I si em trobo malament aniré al metge. No ho puc evitar, l’instint de supervivència forma part de mi. Quan ets jove, la idea que un dia et moriràs t’aterreix…


…a mi encara m’aterreix, i faré quaranta-cinc anys.
Encara ets jove. La joventut del cos pot durar fins als seixanta. A mi la tranquil·litat no em va arribar fins als setanta. Si la gent no se suïcida als setanta anys és perquè arribar al final no és tan difícil, i perquè tampoc s’hi deu arribar tan malament. La vida està molt ben inventada. Venim de molt lluny, som fruit dels encerts d’una naturalesa que ha anat provant combinacions aleatòriament. L’univers té milers de milions d’anys. Em fan riure els que diuen “sóc un poeta avantguardista i amb mi comença la poesia”. Perdoni, amb vostè no comença res. Ni la poesia ni res.


Si som massa conscients que amb nosaltres no comença res i que tot ja s’ha escrit, ens podem bloquejar.
No comença res, però hi posem la nostra pinzellada. Et pot bloquejar que darrere teu hi hagi Homer. Et cal certa gosadia per dir “ho provaré malgrat Homer”. I alhora et cal humilitat. L’artista necessita una barreja d’humilitat i gosadia. Si només té gosadia o només té humilitat, ha perdut.


I si perd, pot tornar a començar la partida?
La vida va molt ràpida, molt més del que et penses quan ets jove. És com quan vas per una autopista. Si et saltes la sortida, ja ets a la sortida següent.


Pots sortir a la sortida següent i tornar enrere.
A l’autopista de la vida no hi ha marxa enrere. En qualsevol error hi deixes un tros de pell. I aquesta experiència et servirà de poc de cara al pròxim error. Però almenys sabràs que ets un ésser que s’equivoca.


Si fas coses, t’equivoques més.
El risc d’equivocar-te sempre hi és, però la solució no és deixar de fer coses. Cada cop que mous un dit, corres el disc que te’l tallin. Un dels drames de la societat actual és que tothom vol seguretat, i la seguretat no existeix. Si vols seguretat contra tot tipus de virus, no podràs ni obrir l’ordinador. Quan has de travessar un carrer, si el teu cervell analitzés tots els riscos que corres i processés totes les possibilitats, trigaries una setmana a travessar-lo. Què fas? Fas un salt. Miro cap allà, veig que no hi ha cap cotxe i afirmo que en els propers tres segons no passarà cap cotxe. I potser passa i t’atropella. El risc sempre hi és. La maduresa és assumir que hi ha un risc i no cagar-se de por davant d’aquell risc. La persona adulta assumeix els riscos, i la més adulta de totes assumeix que s’ha de morir. T’has de familiaritzar amb la idea que la vida és risc, i no per això deixa de ser vida. Si t’amagues a sota el llit, allà també n’hi ha uns altres, de riscos.


Amb els anys aprens a dominar la por del què diran?
Aprens a prescindir del que diuen els altres, si tu ets lliure i estàs tranquil amb les decisions que has pres. Quan jo tenia quaranta anys el que poguessin dir els altres m’afectava molt, i em llegia els articles que parlaven de mi o dels meus llibres. Ara sovint no me’ls llegeixo, o només me’ls llegeixo per cordialitat o consideració cap a la persona que els ha escrit.


A les xarxes socials, tothom es creu amb dret d’opinar sobre els altres amb crueltat.
Hi ha una opció igualment cruel i poderosa que és ignorar el que et diguin. A una certa edat tens por que si ignores els altres no et donaran feina, passaràs gana i els teus fills no podran menjar. Quan aquesta por ja ha desaparegut, perquè els teus fills no els mantens tu i el mal que et poden fer és treure’t uns bistecs que tampoc et menjaries, llavors perds la por.


O sigui: mentre tens hipoteques, no pots ser prou lliure per prescindir dels altres.
Exacte. El poder social t’enganxa així. Una persona amb fills petits té por de perdre la feina perquè ha d’alimentar els fills. Et converteixes en presoner dels que t’envolten, perquè que tu tinguis feina depèn del que diuen, pensen i fan els que t’envolten. El vell és alhora el més tranquil i el més perillós, perquè pot dir i fer el que vulgui. El jove s’hi juga la pell i la vida, el vell ja no es pot jugar la vida perquè ja l’ha gastada.


Sovint se’t fan enemics sense que te’ls hagis buscat.
Això és així, i no pots fer res més que aprendre a ignorar-los. Aconseguir que realment no t’importi el que diguin sobre tu. La intel·ligència és l’única eina que tenim, fins i tot per fer l’amor. Per saber a qui has d’estimar no tens res més que la intel·ligència. L’amor, la llibertat i la resta d’eines són matisos d’una sola eina que es diu intel·ligència. La nostra intel·ligència és més sofisticada que la del lleó, però està igualment destinada a sobreviure. Quan tu deixes de defensar les teves cries, ets més lliure de dir al veí que no t’emprenyi si te’l trobes a l’escala.


Ignorar els altres abans era més senzill.
Sí, perquè la informació que en rebies també era més reduïda. Ara és tot tan bèstia que l’opinió d’un tio de l’Argentina et pot incomodar tota una tarda. Només tens una solució: estar segur del que fas. Si jo faig un poema, l’he fet tan bé com sé i crec fermament que no està malament, ja pot sortir qui vulgui a dir que el que jo faig no val res. Apago la ràdio i no l’escolto. A partir dels setanta anys ja no et poden fer mal. A mi ja no em pot destruir ningú, perquè ja m’ha destruït la vida.

Enllaç a la notícia:


Descubrimiento de un poeta

Varias veces he dicho que, en mi caso, viajar vale la pena si descubro un poeta. Casi nunca me pasa, pero camino playas, montañas y ciudades con una linterna, o mejor, con todos los sentidos aguzados para encontrarlo. Esta vez tuve suerte: me topé en Galicia con un poeta catalán. Fue por casualidad. En la banca de un parque frente al mar, en A Coruña, alguien dejó tirado un suplemento, el ABC Cultural.había una entrevista. Todo lo que decía el poeta me pareció sabio (mucho más de arquitecto que de vate); claro y hondo a la vez, que para mí es la muestra de la madurez vital y literaria. Un ejemplo: “La verdad que encierra un poema siempre tiene un punto de cruel. La verdad es necesaria, es deslumbrante, pero a la vez hace daño”. Después, en la Red encontré otra entrevista en la que decía algo importante para un poeta arquitecto que al componer mezcla castellano y catalán, como arena y cemento: “Ya que Franco nos jodió, no voy a renunciar ahora a las ventajas de dominar dos lenguas”.

Una vez en Madrid, en mi librería favorita (la Alberti), compré un volumen recién impreso en la colección Austral: Todos los poemas“No están todos, falta el último libro”, me advirtió Lola, la librera, pero con 800 páginas de poesía me podía conformar. Lo metí en la mochila y empezó a acompañarme por las calles, en los cafés, en los parques de Madrid… A veces, al bajarme del metro, tenía que seguir leyendo mientras caminaba, para que el libro no dejara de iluminar mi vida. Porque este poeta habla de su experiencia con precisión, y si hay precisión, sospecho, las vidas de todas las personas se parecen. Para él, la poesía “es la más exacta de las letras, en el mismo sentido que la matemática es la más exacta de las ciencias”. Es un poeta que, como Primo Levi, desconfía del hermetismo y ama la claridad: “Escribir un mal poema que no se entienda es lo más fácil”. Y algo más: “Hay tanto miedo en un poeta hermético”, al hablar, con cariño, de Paul Celan.

Algunos temas de la entrevista que me llevó a él volvían en los poemas o en los magníficos prólogos o epílogos escritos para algunos de sus libros. Volvía el tema del idioma castellano, por ejemplo, que es siempre tan complejo para quienes crecieron con una lengua prohibida y familiar, y con otra lengua obligatoria y escolar, en Cataluña. Veamos: “Me ahoga el castellano, aunque nunca lo odié. / Él no tiene la culpa de su fuerza / y menos todavía de mi debilidad”. Y en la introducción a uno de sus libros explica su manera de componer en dos idiomas: “No se trata de poemas en catalán traducidos al castellano, sino que están escritos casi a la vez en ambas lenguas”. En las ediciones bilingües podemos ver hasta qué punto estamos frente a un poeta inmenso e inmerso en ambas lenguas. Un poeta tan catalán como español, que pasó buena parte de su infancia sumergido en el cadencioso acento castellano, casi Caribe, de las islas Canarias.

Toquemos ahora uno de los meollos de su poesía. Quizá todos tenemos en nuestra vida un incidente que no es —como los otros— episódico, sino que se erige en marca, en señal particular, y nos persigue siempre, incluso más que el fierro de propiedad de las bestias y tanto como el tatuaje en la muñeca de los sobrevivientes del Holocausto. En la vida de este poeta (y lo sé sin conocerlo porque sus poemas son el relato, el comentario y la reflexión sobre una vida) el suceso central es la muerte de la hija, y los 30 años pasados al lado de esa niña con deficiencias, pero que deja en él una marca luminosa de ternura, tristeza y felicidad. El libro dedicado al periodo de su enfermedad y muerte, Joanna, es uno de los más dolorosos, intensos y sinceros que he leído. Una música sacra de palabras laicas, como la de Mahler cuando escribió sobre los niños muertos.

No voy a citar los versos de ese libro, que tienen todos un equilibrio entre la contención y la intensidad que hace temblar. Referiré más bien el comentario que hace el poeta a la tragedia oculta en la vida de Pablo Neruda (su huida y cobardía esencial, digamos): el abandono, desde los dos años, a su niña anormal, Malva Marina. El poeta reflexiona después de oír al chileno recitar sus poemas grabados: “Ególatra y patético, mi héroe / ¿llegó a sentir alguna madrugada / que amar no es escribir cantos de amor?”. Porque, como escribe en su excelente prólogo José-Carlos Mainer, este poeta es realista “en el sentido primigenio, casi medieval de la palabra: partidario de que las cosas no sean abstracciones nominalistas (amor, dulzura, melancolía…), sino realidades concretas”.

No se crea, sin embargo, que en esta crítica sin ambigüedades a la cobardía de Neruda está el orgullo del hombre que, en cambio, ha acompañado a su hija deficiente hasta el día de su muerte. No. Este poeta no miente, ni es autocomplaciente. En uno de los poemas más intensos que he leído jamás, sobre el suicidio y el asesinato (‘Tchaikovsky’), refirió su propia miseria de un modo transparente: “Escucho la ‘Patética’ y me veo / ansiando que la muerte de Joanna / nos devolviera el orden y la felicidad / que creímos perder cuando nació”. En un momento de su vida, el poeta también habría preferido que su hija muriera, pero consiguió vivir para poder perdonarse este impulso asesino.

Leyéndolo (y sonriendo y llorando mientras lo leía), y luego oyendo la grabación de sus versos en catalán y en castellano, he sentido una voz ajena que resuena en mi cráneo casi como si fuera algo que yo mismo ya había pensado, pero confusamente y sin las palabras justas, sin tanta lucidez, crueldad y claridad, pues sus poemas duelen e iluminan, o quizás iluminan porque duelen: “Por más bello que sea, un buen poema / ha de ser siempre cruel”.

Me pregunto por qué debo haber ido hasta España para conocer a este gran poeta. ¿Por qué de una voz tan recia y tan auténtica no había llegado a mí el eco hasta Colombia? ¿Será, tal vez, por la circunstancia de ser este un poeta de origen catalán a quien el establecimiento de mi lengua, la española, no le ha dado suficiente reconocimiento? Podría ser, y me pregunto si un gran poeta bilingüe como él no habría merecido recibir, desde hace tiempo, premios como el de Asturias o el Cervantes. No porque él lo ansíe, pues en su voz se oye muy claro lo consolador que es el olvido y lo pesado que es el mármol: “Infierno o paraíso me da igual: / tendré para mí solo / toda la oscuridad, toda la indiferencia / entre otros nombres de una antología. / Bien está, pues más tétrica es la gloria. / Prefiero al laurel triste / de este país, la fuerza del olvido”. Qué grato que el poeta no busque la fama, sino la dignidad, y que esta la defina como sentirse merecedor del respeto, no de los otros, sino “el respeto por sí mismo”.

Estuve leyendo todos los días a este poeta, mucho más que digno, durante un viaje en el que estaba buscando una casa, un lugar para vivir, es decir, la posibilidad de una huida a otro país. Por eso sentía también que el poeta me hablaba a mí: “Siempre he querido irme: / si viajo es porque aún insisto en perseguir / un lejano lugar como refugio. Y no regresar nunca. / Vi la casa más bella que recuerdo haber visto, / y también mi última oportunidad. / Pero ya estoy lo suficiente lejos. / Ahora no hace falta que me marche”. Los viajes tienen para mí ese doble valor: buscar un sitio que me guste tanto como mi propia casa, y, quizás, mientras tanto, encontrar un poeta. Esta vez lo encontré. Aún me falta escribir su nombre: se llama Joan Margarit.



Entrevista a Mirades de la Vanguardia

Coincideixen a les llibreries diverses novetats editorials amb la firma de Joan Margarit, tant obra nova com recopilacions, en català i en traduccions al castellà. El poeta actual més llegit en català conversa amb ‘Cultura/s’ sobre la seva obra i ens selecciona una mostra antològica de deu dels seus millors poemes


“Ser poeta és el menys democràtic que existeix”


L’any 2009, Joan Margarit va es- criure: “Que la poesia no sigui un ofici fa el vertader poeta difícil de manipular” (al seu llibre de reflexions Noves cartes a un jove poeta). Quan se l’entrevista, o es parla amb ell informalment de poesia, aquesta suggeridora idea apareix amb regularitat, esdevé nuclear. Ara que coincideixen a les llibreries quatre novetats amb la seva firma, Cultura/s ha volgut conversar amb el poeta més llegit actualment en català (les vendes del seu nou poemari ascendeixen ara mateix als 13.000 exemplars; es vulgui o no és un motiu de reflexió). Quan l’agenda d’un escriptor està ben atapeïda de recitals, costa trobar una data lliure: el vam poder entrevistar a Barcelona l’11 de maig passat, el dia del seu aniversari! En complia setanta-set.


Poeta, arquitecte (associat amb Carles Buxadé) i catedràtic jubilat de l’Escola Superior d’Arquitectu- ra de Barcelona, Joan Margarit (Sanaüja, 1938) és una presència consolidada del nostre ecosistema cultural gràcies a títols com Edat roja (1990), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d’es- tructures (2005), Casa de Miseri- còrdia (2007) o Es perd el senyal (2012), entre molts altres. Aquest any 2015 ha aparegut en català el seu nou poemari Des d’on tornar a estimar, a més d’una actualització (publicada en format butxaca) de Barcelona amor final, i en castellà Amar es dónde (que és la traducció, feta com és habitual per ell mateix, de Des d’on tornar a estimar), més Todos los poemas (1975-2012). En reconeixement a la seva trajectòria, el 25 de maig passat, Margarit s’alçava amb el XV premi Jaume Fuster que atorga l’AELC.


Publicar quatre llibres gairebé simultàniament no és fàcil…
Sense cap mena de dubte, especialment pel que fa a Todos los poemas (1975-2012): aquest llibre ha suposat una feinada i una joia, perquè vaig dedicar un any sencer a revisar tota la meva poesia (l’endemà d’aquesta entrevista, Margarit començava una sèrie de presentacions de Todos los poemas a Madrid, una de les quals a la Residencia de Estudiantes).


Quin és el paper del seu nou poemari en el conjunt de la seva obra?
Des d’on tornar a estimar és important per a mi des del títol mateix. Els títols dels meus llibres sempre me’ls he pres molt seriosament perquè penso que han de reflectir de manera honesta el contingut del llibre.


“Estimar és un lloc. / Perdura al fons de tot: d’allí venim. / I és el lloc on va quedant la vida”. Amb aquests mots conclou el primer poema. Quan escriu que “estimar és un lloc” es refereix a un lloc físic, oi?
Sí, sí, per descomptat: l’amor és la clau de tot, i el lloc és sempre físic. Sigui l’amor entre pares i fills, o entre marit i muller, no som res més que una cosa física. En aquest cercle, tanmateix, no hi cap l’amistat, perquè ja és una cosa esvaïda. A l’interior de la seva cova, l’home antic va inventar els mites, va in- ventar els déus, per combatre la por. Necessitem una mitologia que ens permeti combatre la por, i precisament la poesia ens ajuda a obrir un camí a través de l’atmosfera tèrbola del món.


La por ens caracteritza, als humans?
L’ésser humà és un bitxo que té por. La por serveix perquè la gasela se salvi del lleó, però per a nosaltres constitueix l’obstacle que impedeix la generositat. Per aquesta raó no podem ser de cap manera gene- rosos.


‘Des d’on tornar a estimar’ suposa, per tant, una baula més en una extensa obra lírica que es defineix per la seva coherència.
Efectivament, perquè tota obra és un contínuum que esdevé una va- riació. Ara bé, el perill és que aquesta variació degeneri en repetició. És per això que no podem aspirar a ser originals. La paraula original prové d’origen, i de totes les coses existeix sempre un començament, existeix sempre una Altamira primigènia que en la seva evolució en el transcurs del temps va creant un fris interminable. Quan t’adones del fet de pertànyer a un fris, et baixen els fums. Cada llibre d’un escriptor conté la llavor del següent, perquè estan entrellaçats.


Descarrega l’entrevista sencera



Quan jo era un home jove
vaig construir una cúpula de ferro.
Fa uns mesos que la van enderrocar.
Vista des d’on s’acaba, la vida és absurda.
Però el sentit li arriba del perdó.
Cada vegada penso més sovint
en el perdó. Ja visc a la seva ombra.
Perdó per una cúpula de ferro.
Perdó per als que l’hagin destruït.