Joan Margarit

Sota l’aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre,
ni perles, la bellesa no m’importa:
sóc un guerrer de dol que, amb negres llances,
s’amaga en una escletxa de la roca.
Viatjar és arriscat però, a vegades,
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen, maldestre, les onades.
En el mar perillós busco la roca
d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa, sense risc, la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu, la fosca: la seguretat.