Joan Margarit

Un oceà emboirat davant l’hotel.
Les llargues línies d’escuma grisa
dibuixen una barra d’arrecife
davant la balustrada de la platja.
He sentit el teu nom pronunciat
pel llenguatge del mar. Diu que te’n vas.

Planejant damunt l’aigua ho repeteixen
les solitàries cigonyes negres.
No sabré mai què és el que saps de mi,
ni en quina veritat hem estat junts,
ni si hi serem per sempre. No pot ser
un mal dolor el dolor que ve de tu
per aquest tèrbol mar. Desembre. L’últim
desembre amb tu. Després buscar
dintre de mi la teva veu perduda.