Joan Margarit

Vaig entrar dins la fosca dessota la gran volta
on totes les llumetes dels nens morts
tremolaven igual que un cel de nit.
Una veu recitava, interminable,
la llista dels seus noms, una pregària
tan trista com cap Déu no ha escoltat mai.
Vaig pensar en la Joana. Els nens morts
són sempre dins de la mateixa fosca
on els records són llums i els llums són llàgrimes.
Sóc massa vell per no plorar per tots.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
només un llampurneig a un bassal d’aigües brutes.
La sala dels nens morts és dintre meu.
Sóc massa vell per no plorar per tots.