Sempre he tingut consciència que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida. La pressa, doncs, no ha format part de la meva relació amb el poema. El judici final el farà el temps i, al contrari dels judicis finals de les religions, jo no en sabré mai el resultat. A mi em correspon només –i no és poc el dia a dia amb els poemes sense més justificació, plaer o compensació que estar-los buscant, component i escrivint. Cap de nosaltres comptem gaire, fins i tot els que semblen comptar molt, però ens pot salvar el mateix que, curiosament, també pot salvar el poema: la seva honesta intensitat.
Joan Margarit
(Del pròleg a la primera edició de Tots els poemes 1975-2011, Barcelona 2011, Grup 62, La butxaca)
Cantem el propi misteri, i cal decidir des d’on cantar: aquesta és la recerca que cada poeta realitza a la seva manera. En això consisteix l’estil, la veu pròpia, aquesta veu que s’ha de trobar si es vol ser escoltat. El lloc des del qual jo ho intento és un lloc en el temps. És l’instant en què es connecta el món amb el sentiment. L’instant del llampurneig, quan s’il·lumina el que és opac i fosc. Intento exercir una intel·ligència sentimental a través de la poesia, a la qual no penso que quedi més característica per a identificar-se respecte de la prosa que la concisió i l’exactitud. És la més exacta de les lletres en el mateix sentit que les matemàtiques són la més exacta de les ciències. I si es tracta d’un mal poema, embrutarà el món, com una bossa d’escombraries deixada enmig del carrer. Perquè un mal poema no és neutral, sinó que contribueix a embrutar, a desordenar el món, igual que un bon poema contribueix d’alguna manera a l’ordre i a la higiene del món. Malgrat saber que al final predominaran les escombraries: així ho assevera el segon principi de la termodinàmica, que és un principi seriós i terrible, que també estableix la relació entre la glòria literària i la mort.
Deixar constància del que s’ha sentit en un moment donat, o sigui, intentar conservar-ho contra el desgast del temps, és una de les defenses més elementals contra l’angoixa pel caràcter efímer de la nostra vida. Darwin va escriure que «el desig d’assenyalar un esdeveniment qualsevol amb un munt de pedres en el punt més alt del voltant sembla que és una passió inherent a la humanitat». Cada poema assenyala un fet en la meva vida, però la intenció en el moment d’escriure’l va més enllà. La seva finalitat última és que hi hagi algú en algun lloc que, en llegir-lo, s’adoni que també és ell o ella qui ha posat un munt de pedres en algun lloc elevat de la seva pròpia vida per assenyalar un episodi interior.
Joan Margarit
(Del pròleg a Els primers freds, que aplegava la poesia des de 1975 fins a 1995, Barcelona 2004, Grup 62, Proa)
Quan un vers assoleix de dir-nos el que semblava inefable, és que les paraules han ocupat un lloc que ja havien tingut en l’edat d’or dels llenguatges, d’on van començar a ser desplaçades en episodis com el de Babel, en l’inici d’una llarga destrucció que culminaria en els diccionaris, les acadèmies i altres misèries. A la poesia li ha pertocat d’exercir la nostàlgia per aquella edat d’or en una infinita temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. La poesia no tractaria, doncs, de la construcció d’espais de la llengua que mai no hagin existit, sinó que en el miracle probabilístic d’un poema hi hauria la reproducció d’un ordre perdut. En aquestes circumstàncies, el lector de poesia té més a veure -fent un paral·lelisme amb la música- amb l’intèrpret que amb els qui s’han de limitar a escoltar un concert. Per això n’hi ha tan pocs, de lectors de poesia, i per això són tan fidels. Els qui han fet l’esforç d’aprendre a interpretar un poema, d’aprendre a escoltar l’ordre fonamental de les paraules, han accedit a un món al qual difícilment renunciaran.
Joan Margarit
(De l’Epíleg a Edat roja, Barcelona, Ed. Columna, 1991)
Hi ha molts tipus de memòria, o potser només són aspectes diferents d’una de sola, però em refereixo a aquesta zona de nosaltres mateixos on guardem els sentiments que ens han anat travessant i transformant. Aquest és el lloc on he buscat els meus poemes.
…
Per aquest motiu sol haver-hi una música i una poesia que romanen molt lligades, no només a circumstàncies concretes, sinó a llargues èpoques de la nostra vida. Són els poemes que, en ser rellegits, parlen amb la mateixa intensitat i amb matisos nous, és la música que acosta el passat fins a tocar aquest instant, deixant-lo separat de nosaltres només per un tel de temps, finíssim però impenetrable.
…
Em sento tancat, no dins d’una casa, sinó dins de cadascun d’aquests lectors, imprescindibles, perquè els poemes no existeixen sense ells. Dins nostre, en el lloc on som més solitaris, ens esperen uns poemes i una música vora una llar de foc encesa que només s’apagarà amb la mort. Mentrestant, enmig del gebre i la boira, voltat per la inclemència de la intempèrie, aquest recer sempre ens està esperant.
JoanMargarit
(Del Pròleg a Aiguaforts, Barcelona, Ed. Columna, 1995)
Mentre escrivia Estació de França vaig ser conscient que no es té com a pista d’enlairament cap al poema més que el passat i la intel·igència. Aquesta operació comporta una destil·lació que és el que més distingeix cada poeta dels altres: una destil·lació que elimina allò que només li pertany a ell i que no tindria cap interès per als lectors. És a dir, vaig ser conscient que el que feia en escriure un poema era, abans que res, buscar els universals del meu passat. Tothom és molt semblant, per això un artista pot commoure algú llunyà que no coneix. El que ens diferencia davant d’un fet qualsevol, posem per exemple una desgràcia personal, no és el que ens passa, sinó la capacitat per a explicar-ho. Fan malament alguns intel·lectuals elitistes de confondre les dues coses i pensar-se que a ells els hi passen coses molt especials.
Joan Margarit
(Del Pròleg per a l’edició d’Estació de França dins la primera edició de Tots els poemes 1975-2011, Barcelona 2011, Grup 62, La butxaca).
Diria que la primera notícia que tinc respecte l’existència d’un poema no és ni tan sols verbal. I aquí comença el misteri de la paraula poètica. Es pot tenir una -o diverses- llengües de cultura, però pot ser que cap d’aquestes no serveixi per entrar al lloc on hi ha el poema. Com als contes, es tracta d’entrar en una cripta i cal conèixer la contrasenya que l’obri. Totes aquestes qüestions són irrellevants quan la llengua materna i la de cultura coincideixen. Quan no és així, la llengua de cultura pot ser una catedral edificada damunt d’una cripta inaccessible.
Joan Margarit
(Del Pròleg per a la primera edició d’Estació de França, Ed. Hiperion, Madrid 1999)
Sobre la concisió diria que un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular a la que no li pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: que si trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra, i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura. Però llavors tampoc serà necessàriament un bon poema: això és un altre tema que té més a veure amb l’altra característica que jo esmentava: l’exactitud: un poema ha de dir just el que necessita (la major part de les vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora. D’aquesta exactitud ve el poder de consolació de la poesia, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi en que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida. A l’angoixa per aquest desordre a vegades s’intenta fer-hi front amb els entreteniments, però la diferència és que d’un entreteniment se’n surt tal com s’ha entrat. Només s’ha passat una estona. En canvi, en acabar de llegir un poema ja no som els mateixos perquè ha augmentat el nostre ordre interior.
Joan Margarit
(De l’Epíleg a Càlcul d’Estructures, Grup 62, Proa, Barcelona, 2005)
Cal una certa franquesa, una certa despreocupació a l’hora d’escriure un poema. Un no pot deixar-se aclaparar pel passat. Què puc dir jo després d’Homer, o de Baudelaire? pot ser una pregunta que, segons com es faci, inutilitzi a priori la possibilitat d’escriure res. D’això n’era víctima sovint un excel·lent poeta i bon amic, Segimon Serrallonga, i aquesta és una de les dues contradiccions principals amb les quals penso que s’ha de viure per escriure poesia. Perquè aquesta gosadia fonamental no val per a res si no va acompanyada de la corresponent humilitat, que tots els grans poetes han tingut. Diria que s’ha de ser agosarat a l’hora d’escriure el poema i humil abans i després d’escriure’l. L’altra contradicció amb la qual hem de viure els qui escrivim poesia és que, d’una banda, solem tenir una certa tendència a la soledat, amb l’inevitable rerefons de menyspreu que això pot voler dir per als altres, dels quals, d’altra banda, necessitem el reconeixement, a vegades amb una intensitat vergonyant, perquè sense ells el poema no existiria.
La primera contradicció és saludable, i només la mediocritat no sap com suportar el doble joc de la humilitat i la gosadia. El poeta mediocre sol convertir-les en supèrbia i ignorància, una barreja que dóna els pitjors poemes imaginables. La segona contradicció és encara un residu romàntic, més exacerbat des de l’últim rebrot del Romanticisme que van ser les Avantguardes i el que encara avui és la seva continuació. Les Avantguardes són les que van fer seus per primera vegada els postulats romàntics en tota la seva dimensió. Per primera vegada, la “transfiguració” de la realitat va ser total i, com a conseqüència, adaptar la vida a l’art, no l’art a la vida, va tornar a ser una premissa fonamental. Pot semblar mentida, però mai, ni ara, ha deixat d’haver-hi poetes que fins i tot han arribat al suïcidi tractant d’adaptar la vida (o la mort) a un determinat concepte de la poesia. Les Avantguardes són aquesta herència conservadora cristiana que pensa contínuament en el futur com a única manera d’enfrontar-se a un passat que no pot (o no vol) entendre.
…
Hi ha una qüestió cabdal, la identificació de la poesia amb la vida, que cada poeta ha de decidir per ell mateix i que, com he dit, el Romanticisme va resoldre adaptant la vida a un cert concepte el romàntic. Aquesta insensatesa, que desemboca en una poesia a la qual “ha d’imitar la vida”, la reprenen sempre les Avantguardes. Però en el nostre interior tot acostuma a estar sempre molt barrejat, i cal tenir present com s’entrecreuen en la vida les clarividències amb les ofuscacions i les atraccions amb les repulsions.
És probable que la poesia sigui només una qüestió d’intensitat. I la intensitat, ¿amb què la podem lligar, si no és amb un sentiment? Però, per a poder parlar d’intensitat, el sentiment ha de precipitar amb la raó com a catalitzador. I allà on hi ha intensitat, hi pot haver poesia. Per això penso que la poesia ha de ser exacta i concisa. Intensitat vol dir concentració. Però això no exclou, ans al contrari, que el poema s’hagi d’entendre. Tota la clau és què vol dir entendre. Ferrater fa trampa quan diu que un poema s’ha d’entendre com una carta comercial. La frase és molt enginyosa i tots entenem el que vol dir, però crec que fa trampa perquè entendre el poema és més complex que això. Jo només em puc aproximar al concepte d’entendre un poema dient que és un procés d’entrada i de sortida. El que en teoria de la informació se’n diu una caixa negra. Hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, continuant dins la terminologia de la teoria de la informació, un grau de desordre. Un grau de desordre són la por, els malentesos, les tristeses… Factors que contínuament estan amenaçant l’equilibri interior. La informació de sortida és aquesta persona que, després de llegir el poema, té un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada. Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra.
Joan Margarit
(De l’Epíleg a Casa de Misericòrdia, Grup 62, Proa, Barcelona, 2007)
La poesia que més continua interessant-me es mou en un territori que jo anomenaria assenyat, evitant, en la seva relació amb el misteri, els dos extrems en què la fal·làcia de l’originalitat sempre intenta arraconar-la. D’una banda hi ha la devaluació del misteri, que ja ha convertit una part de les arts plàstiques i de la música contemporànies en alguna cosa aliena al risc i a l’emoció i, per tant, a la veritat. L’altre extrem consisteix a emfatitzar-lo exageradament, es a dir, a ignorar que fins i tot el misteri, o sobretot el misteri, ha de ser tractat amb sensatesa. Que es desconegui el sentit o l’explicació d’alguna cosa no implica que sigui acceptable qualsevol explicació, per descabellada que sigui. La poesia, malgrat la seva exactitud i concisió, no pot ser mai una drecera.
El meu temps ha fugit i m’ha deixat sol en un altre temps, però la meva soledat és una soledat de luxe. Em fa pensar en l’exili final de Maquiavel al món rural de la seva infantesa, a aquelles tavernes on, com explica en les seves memòries, només parlava amb els camperols rudes i incultes. Però a la nit parava una gran taula amb les millors i més fines estovalles, vaixelles i cristalleries, que havia dut de Florència, i sopava i conversava amb els savis de l’Antiguitat.
Pel que fa a mi, en aquest altre exili que és, per la seva pròpia naturalesa, l’etapa final –llarga o curta de la vida, sento que sóc jo mateix el meu propi interlocutor. Ara ja no estic a temps d’improvisar, he d’haver parlat ja, des de fa molt de temps, amb els savis antics o moderns perquè, a través dels meus poemes, pugui retrobar-me amb mi mateix en el territori de la dignitat. La dignitat de no espantar-me del meu destí.
Joan Margarit
(De l’Epíleg a No era lluny ni difícil, Grup 62, Proa, Barcelona, 2010)
Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records. Perquè el passat i el demà s’esborren alhora, com si es tractés d’una llei de la física, i cada vegada tinc més la sensació que el que la ment ha guardat no són fragments aleatoris, sinó l’essència del passat. És a dir, que el que es recorda, malgrat que no sigui cert, és, en canvi, la veritat. I la veritat –i em penso que Josep Pla va per aquí quan parla de la poesia i les biografies és l’objectiu profund de la poesia. Per això, la poesia que s’ha llegit, com la música que s’ha escoltat, són alguns elements, i segurament no els menys importants, dels que intervenen per conformar aquesta essència. Perquè la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l’alegria, una gestió de la qual depèn el que es guarda de la vida passada.
Però m’adono que, per comprendre el record, cal poder connectar principis amb finals, que per comprendre el que va representar l’àvia per al començament de la meva vida he hagut de poder-ho comparar amb el que va representar molt més tard per a mi la vida de la meva filla Joana i la seva mort. Em cal connectar el temps durant el qual he escrit els meus últims llibres de poemes amb el temps que vaig passar sol amb la mare en aquell poble on ella era mestra. I també he de lligar la meva idea actual del que és la poesia amb el mestre que em va ensenyar a escriure sense gramàtica, en directe. Vaig trigar anys a distingir una preposició d’un adverbi, però des del primer moment em va ensenyar a escriure correctament. D’això ha viscut el poeta que sóc. És clar que ens ho va ensenyar en castellà, perquè jo no vaig poder escoltar mai el català a l’escola. Aquesta repressió duta a terme mitjançant l’amputació de la parla és de les més duradores i cruels. Ara sé que em moriré amb aquesta por i aquesta fragilitat al voltant de la percepció de la meva llengua, que vol dir, també, de la meva vida.
Alguna cosa clama en els primers records. La seva austera nitidesa, com el primer vol d’un ocell. Són l’únic primigeni que ens queda. Una alegria ferotge malgrat haver nascut enmig de l’horror d’un país assassí. El nen sabia el mateix que el vell ara pot corroborar: que cal saber utilitzar la soledat com una manera de fer front al dolor i a l’infortuni, a la crueltat amb què aquest país ha imposat sempre l’oblit. Tot això ara forma part del meu ordre, de la meva sensatesa.
Sé que no és prudent que busqui els llocs del record si no vull que perilli el sentit, feble i llunyà, que encara tenen aquells dies. No he de buscar mai en el món real els llocs de la memòria. Hi ha una relació amb les pròpies falsedats que no resistiria cap mena d’existència més enllà de la mental. Miro el cel, veig els núvols avançant com trens silenciosos. El cel és l’únic que –malgrat Heràclit puc pensar que és igual que a la infància. La il·lusió és la força del cel. Em malfio del record, com del sexe, però els dos em lliguen a la vida. Un sempre es malfia del més important, és la nostra covardia.
Joan Margarit
(De l’Epíleg a Es perd el senyal, Grup 62, Proa, Barcelona, 2012)