Misteriosament feliç

RELAT DE MATINADA

Està plovent damunt la plaça buida.
Hi ha un taxi solitari a la parada.
Té el motor apagat i fa molt fred.
S’obre una porta, un passatger mullat,
cansat, de mal humor: dóna una adreça.
Quan se salta un semàfor, l’escridassa.
El taxista, girant-se, ha murmurat:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
El passatger, callat, s’enfonsa en el seient.
Avançada la nit, en pujar un grup
de passatgers de gresca, ell els diu:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
Tots ens hem de morir, han contestat,
entre bromes pesades i riotes.
A l’hora de plegar, ja en el garatge,
s’acosta a la cabina de la ràdio:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
La dona amb ulls rogencs de cansament
li diu que sí i alhora atén les veus
que surten amb sorolls de l’emissora.

Aquest, de fet, és un relat de Txèkhov.
Allí és un cotxe amb un cavall, i neva.
Sé que el taxista no podrà dormir.
La mort, és dins el puny que alça la vida?
O bé, és la mort el puny on som tancats?
En el relat de Txèkhov, al cotxer
li quedarà el cavall per explicar-li
que se li ha mort el fill. De sobte ho sento
dins meu, i que la por s’està gelant,
i encenc un foc per escalfar-nos tots,
el taxista, el cotxer, jo i els meus morts,
tu que m’estàs llegint
i Txèkhov, i tots junts veiem com cau
la vida, com la neu, en soledat.
Un tren nocturn envernissat de rosa
creua els camps d’oliveres a l’albada.
Aquí acabo, cansat, amb son, i alhora
misteriosament feliç, aquest poema.

UN VELL PASSEJA

Duc tots els anys que fa que vivim junts
com un abric pesant en una nit d’hivern:
abriga tantes hores de dolor.
Mentre la fosca es glaça esperant l’alba,
hi ha uns fars que passen lluny. Cap assassí
em pot fer por si duc l’abric gruixut
dessota el qual amago aquest amor
de canons retallats.
Sento el poema dins l’estómac:
una gana que em salva de la mort.
Hi ha tanta fosca dins de cada màniga
que ara les mans, artrítiques i fredes,
són un oblit o bé una despedida.

AMOR I SUPERVIVÈNCIA

Destruït el passat, sempre intentem
reconstruir-lo, com a un casalot.
Però no hi viu ningú. No hi ha ni la litúrgia
que té de matinada l’autopista.
Comprenc ja poques coses d’aquells dies.
Queden els resultats. Durs a vegades.
Una casa de nines i l’escalf
que ocultaven la teva soledat.
Ferides lletges sota benes blanques.
Camino sota llunes impecables
que van lluir en la teva infància,
sento un ordre de contes d’adormir-te.
Penso en la dignitat d’aquella nena
deixant a la germana –tan més feble
el seu lloc de princesa. No hi ha errors
que puguin arribar sense adonar-nos-en
tan lluny com els comesos amb la infància.
Si no sabessis quin amor sóc jo
i si jo no sabés l’amor que ets tu
és que hauríem perdut la nostra estrella.
Encara que ja fa molts anys que ignoro
les teves pors, les teves esperances
quan ets sola a la cambra d’un hotel,
i que no sabré mai quins dels meus rostres
escolliràs un dia en recordar-me,
de sobte sento que hem sobreviscut,
sense carícies, a un abandó.

BANDONEÓN

L’harmònium litúrgic de carrer,
l’orgue alemany més pobre,
va embarcar amb els emigrants,
que el van portar als bordells de Buenos Aires.
Igual que un capellà que ha apostatat,
allà va arrossegar-se per històries
de soledat i de melancolia.
Sempre he estimat els tangos, que escoltava
quan era un nen, les tardes de diumenge,
amb el pare i la mare que els ballaven
amunt i avall pel passadís de casa.
Són la veu d’una èpica perduda,
amb el bandoneón arrossegant
lletres que parlen dels amors culpables.
Els qui ballaven en el passadís
ara ja són dintre d’un tango.
Misteriosament feliç el cantusseja
un vell provant un pas de ball en atansar-se,
amb un somriure, a la Desconeguda.

RETORN

La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest petit abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmament.
Sento remors de bèsties creuant el sotabosc.
Els arbres, l’horitzó: tot és en ordre.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
Però no té ja aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d’escombraries, les estrelles.

Tornar