Joan Margarit

Sobre el bosc en silenci cau la neu,
una manta gruixuda que no escalfa
la miserable multitud de roures.
Ben abrigat, el creuo caminant:
on hi havia el camí ha quedat cobert
i no queda més rastre que els meus passos.
Em trobo un niu caigut, un niu molt gran,
com si fos el bressol d’un infant mort.
Ara, per tornar enrere necessito
les pròpies empremtes, però cau
la neu i va esborrant-les en silenci.
Un cop de vent aixeca un remolí
i el niu va arrossegant-se, rodolant
per un temps mut i fred, sense camins.