Joan Margarit

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.

Dona que enamores
amb una passió de cabells blancs el temps
i que mantens la teva pulcritud
freda de blau d’hivern.
L’amor és ara aquesta intel·ligència
d’una mirada eròtica i amable
que ja no necessita mentir més.

Del pati a nord que acaba sent la vida,
n’has fet aquest jardí.
Íntima Venus meva,
silenciosa sensualitat
de la força que té el nostre record.
Només el sexe escalfa.
Hi ha llàgrimes que són les més ben protegides.
Llops i voltors les guarden.

Quan jo era un home jove
vaig construir una cúpula de ferro.
Fa uns mesos que la van enderrocar.
Vista des d’on s’acaba, la vida és absurda.
Però el sentit li arriba del perdó.
Cada vegada penso més sovint
en el perdó. Ja visc a la seva ombra.
Perdó per una cúpula de ferro.
Perdó per als que l’hagin destruït.

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t’estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l’amor.
La lògica implacable de la mort.
L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Una nit vàrem dur-lo amb nosaltres
al seu primer concert.
S’estava tan quiet entre tu i jo.
La llum dels focus va deixar tot sols
el saxo i el piano. Dins l’ombra, en els ulls tímids
tenia el centelleig dels instruments.
La raó més profunda de la música
l’abrigarà de la desemparança.
Li quedarà l’escalf de la germana morta.
La nostra companyia. En qualsevol concert.

Camino al costat de la cadira
que algú empeny, maldestre.
Mèxic. Sortint junts de l’hotel, la roda encalla.
¿Has vist, Joana, com m’he ajupit
a obrir els reposapeus
i li he posat les cames al seu lloc?
Tota la vida amb tu ha tornat de sobte,
i no vull tornar a alçar-me perquè ets tu
a qui estic ajudant.
M’has vist maniobrar en pujar el graó?
Has recordat quan t’empenyia
en la teva cadira i tu anaves confiada?

Vaig començar en present aquest poema.
M’arriba a Barcelona la notícia.
Ell és, ja, amb la Joana.
Ara dues cadires de rodes buides
s’estan fent companyia
mentre, a les dues bandes de l’Atlàntic,
un present que és ventós i sense oblit
colpeja cada dia menys retòric.

Aguascalientes, amb Cristina y José Emilio, 9 de novembre de 2013.
Sant Just, 16 de febrer de 2014.

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Des de quin lloc obscur a dintre meu
dues garses s’envolen en silenci?
Érem joves, anàvem en un cotxe
i, en sortir d’un revolt,
les vàrem veure allí, damunt l’asfalt,
picotejant amb fúria un gos mort.
Just a l’últim instant i sense pressa,
van alçar el vol obrint els elegants
plomatges blancs i negres.
No vam dir res –tu estaves conduint
i vas fer un gest de repugnància.

No ho he oblidat mai més. Si et miro,
encara al fons dels ulls, amb lentitud,
dues garses s’envolen en silenci.
Estimo el que ens queda:
aquest vol nupcial i la carronya.

Alt, de maó vermell, el bloc de pisos,
al darrere, on donava casa meva,
tenia molta llum: s’obria a la malesa
dels solars del suburbi i dels afores.
Al davant s’estenia el parc i l’ordre
del seu misteriós verd fosc urbà.
Sempre, d’aquell darrere
m’ha espantat un ermot amb massa llum.
Com una al·legoria del país
devastat on vaig néixer. Del davant
m’ha espantat acabar sent un intrús
a un parc bellíssim sense haver estat mai
un romàntic anglès de classe alta.
Esplendor i adustesa són mala simetria.
A vegades m’agrada tornar al parc.
Allí vaig descobrir que, per ser lliure,
els que t’estimen no han de saber on ets.