Joan Margarit

ERNEST FARRÉS JUNYENT
L’any 2009, Joan Margarit va es- criure: “Que la poesia no sigui un ofici fa el vertader poeta difícil de manipular” (al seu llibre de reflexions Noves cartes a un jove poeta). Quan se l’entrevista, o es parla amb ell informalment de poesia, aquesta suggeridora idea apareix amb regularitat, esdevé nuclear. Ara que coincideixen a les llibreries quatre novetats amb la seva firma, Cultura/s ha volgut conversar amb el poeta més llegit actualment en català (les vendes del seu nou poemari ascendeixen ara mateix als 13.000 exemplars; es vulgui o no és un motiu de reflexió). Quan l’agenda d’un escriptor està ben atapeïda de recitals, costa trobar una data lliure: el vam poder entrevistar a Barcelona l’11 de maig passat, el dia del seu aniversari! En complia setanta-set.

Poeta, arquitecte (associat amb Carles Buxadé) i catedràtic jubilat de l’Escola Superior d’Arquitectu- ra de Barcelona, Joan Margarit (Sanaüja, 1938) és una presència consolidada del nostre ecosistema cultural gràcies a títols com Edat roja (1990), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d’es- tructures (2005), Casa de Miseri- còrdia (2007) o Es perd el senyal (2012), entre molts altres. Aquest any 2015 ha aparegut en català el seu nou poemari Des d’on tornar a estimar, a més d’una actualització (publicada en format butxaca) de Barcelona amor final, i en castellà Amar es dónde (que és la traducció, feta com és habitual per ell mateix, de Des d’on tornar a estimar), més Todos los poemas (1975-2012). En reconeixement a la seva trajectòria, el 25 de maig passat, Margarit s’alçava amb el XV premi Jaume Fuster que atorga l’AELC.

Publicar quatre llibres gairebé simultàniament no és fàcil…
Sense cap mena de dubte, especialment pel que fa a Todos los poemas (1975-2012): aquest llibre ha suposat una feinada i una joia, perquè vaig dedicar un any sencer a revisar tota la meva poesia (l’endemà d’aquesta entrevista, Margarit començava una sèrie de presentacions de Todos los poemas a Madrid, una de les quals a la Residencia de Estudiantes).

Quin és el paper del seu nou poemari en el conjunt de la seva obra?
Des d’on tornar a estimar és important per a mi des del títol mateix. Els títols dels meus llibres sempre me’ls he pres molt seriosament perquè penso que han de reflectir de manera honesta el contingut del llibre.

“Estimar és un lloc. / Perdura al fons de tot: d’allí venim. / I és el lloc on va quedant la vida”. Amb aquests mots conclou el primer poema. Quan escriu que “estimar és un lloc” es refereix a un lloc físic, oi?
Sí, sí, per descomptat: l’amor és la clau de tot, i el lloc és sempre físic. Sigui l’amor entre pares i fills, o entre marit i muller, no som res més que una cosa física. En aquest cercle, tanmateix, no hi cap l’amistat, perquè ja és una cosa esvaïda. A l’interior de la seva cova, l’home antic va inventar els mites, va in- ventar els déus, per combatre la por. Necessitem una mitologia que ens permeti combatre la por, i precisament la poesia ens ajuda a obrir un camí a través de l’atmosfera tèrbola del món.

La por ens caracteritza, als humans?
L’ésser humà és un bitxo que té por. La por serveix perquè la gasela se salvi del lleó, però per a nosaltres constitueix l’obstacle que impedeix la generositat. Per aquesta raó no podem ser de cap manera gene- rosos.

‘Des d’on tornar a estimar’ suposa, per tant, una baula més en una extensa obra lírica que es defineix per la seva coherència.
Efectivament, perquè tota obra és un contínuum que esdevé una va- riació. Ara bé, el perill és que aquesta variació degeneri en repetició. És per això que no podem aspirar a ser originals. La paraula original prové d’origen, i de totes les coses existeix sempre un començament, existeix sempre una Altamira primigènia que en la seva evolució en el transcurs del temps va creant un fris interminable. Quan t’adones del fet de pertànyer a un fris, et baixen els fums. Cada llibre d’un escriptor conté la llavor del següent, perquè estan entrellaçats.