Joan Margarit

Camino al costat de la cadira
que algú empeny, maldestre.
Mèxic. Sortint junts de l’hotel, la roda encalla.
¿Has vist, Joana, com m’he ajupit
a obrir els reposapeus
i li he posat les cames al seu lloc?
Tota la vida amb tu ha tornat de sobte,
i no vull tornar a alçar-me perquè ets tu
a qui estic ajudant.
M’has vist maniobrar en pujar el graó?
Has recordat quan t’empenyia
en la teva cadira i tu anaves confiada?

Vaig començar en present aquest poema.
M’arriba a Barcelona la notícia.
Ell és, ja, amb la Joana.
Ara dues cadires de rodes buides
s’estan fent companyia
mentre, a les dues bandes de l’Atlàntic,
un present que és ventós i sense oblit
colpeja cada dia menys retòric.

Aguascalientes, amb Cristina y José Emilio, 9 de novembre de 2013.
Sant Just, 16 de febrer de 2014.