Joan Margarit

L’home llegeix l’insomni al vidre fosc.
Aquí, on després van construir l’hotel,
aquell noi va amagar sota una pedra
una carta d’amor i va fer un mapa,
el veritable mapa d’un tresor.
Però el tresor era una covardia:
el que no s’atrevia a dir a una noia.
La seva última carta d’amor,
aquesta sí que va donar-la en mà.
Llavors la covardia o el menyspreu
–no ho sabrà mai− venia d’una dona.
Va arribant l’alba als vidres de l’hotel
com un vaixell de guerra.
Cap dona no es recorda de cap carta.
Els núvols presagien fred i neu.