Joan Margarit

Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós
on vaig escriure el llibre Mar d’hivern.

Trenta anys després, quan faltava molt poc
perquè ella morís, vam ser-hi junts:
ja estava despintat, amb les baranes
fetes malbé pel mar, i la moqueta
gastada als llocs de pas.

Però la vidriera es mantenia
en les cambres, encara sumptuoses,
separant el saló del dormitori,
feta amb grans vidres dobles i glaçats,
i, apressades entre ells, espigues, flors.
En la meva memòria romanen
així aquells dies que vam viure junts.
Potser tornis amb ella al Terramar,
diu aquest mirall blau de l’horitzó.
Els vells no busquem pas la veritat.
Tota certesa no és res més
que una ferida inútil.